http://www.3xl.cat/p3xl/3xl.jsp?seccio=home3xl&item=consulto Els últims consultoris publicats al 3XL.cat, la comunitat juvenil de TV3. http://www.3xl.cat/img/3xlrss.gif http://www.3xl.cat/p3xl/3xl.jsp 100 35 http://www.3xl.cat/p3xl/3xlItem.jsp?seccio=home3xl&item=consultori&idint=219142611 Quan veig la persona que m'agrada em poso a mil i sento un pessigolleig que a sobre es nota... això no es pot evitar, o que almenys no es noti?I ara, per què ho vols evitar, això, si és el més maco que hi ha, en l'amor? Si sents aquesta emoció, pessigolleig i et poses a mil és senyal que estàs viva, que tens sentiments, que ets capaç d'enamorar-te!!! Hi ha gent que, després de mil relacions, ja no senten res especial i el que els amoïna és precisament no sentir aquestes papallones a la panxa, que indiquen que la química està fent el seu efecte.<br><br>Si al que et refereixes és més aviat a evitar patir tant, posar-te gairebé malalta quan veus la persona que t'agrada i estar-hi tan pendent que t'oblides de la resta de coses que també són la teva vida i també t'haurien d'importar, llavors d'acord, haurem de pensar alguns consells perquè ho aconsegueixis sense deixar d'estar emocionada i feliç, encara que sigui amb nervis. A veure, primer, que de ser nerviosa se n'és de mena, i com a molt amb el temps pots anar assolint cert grau d'autocontrol. Com es fa? Sortint del teu cos (no pensis en coses d'al·lienígenes, sinó en una cosa més mental) i refredant-te des de fora, veient la situació com una espectadora i donant-te ordres. És a dir, evitar estar en tu tant i tant... i fer-te de consellera particular, com en un desdoblament, vaja. Al principi és difícil, però si ho fas cada cop, acabaràs per fer-ho sense adonar-te'n i al final ja ni et caldrà perquè tu mateixa et dominaràs.<br><br>Al marge d'aquest entrenament en autocontrol, la veritat és que és molt difícil controlar impulsos, instints o reflexos com l'envermelliment de les galtes, si no impossible. Ja et dic que l'únic secret és sentir que controles la situació i no a l'inrevés. De totes maneres, no et sentis tan desgraciada i pensa que el fet que algú conegui els teus sentiments no és tan terrible, perquè parla per tu i potser fins i tot li dóna pistes a algú a qui li interesses i que potser no ho intentaria si no veiés, gràcies a la teva reacció, que té possibilitats. A tots ens ha passat i és humà, i diria que gairebé encisador. Va, noia, riu-te de tu mateixa de tant en tant, treu-li foc a la cosa, amb un "fa calor, oi?" o un "mira, sóc la Heidi", i a sobre sorprendràs amb el teu enginy. http://www.3xl.cat/p3xl/3xlItem.jsp?seccio=home3xl&item=consultori&idint=186500007 La meva parella i jo som igual d'explosius i quan ens enfadem ens diem coses terribles... Voldria saber com ho hauríem de fer per evitar aquestes explosions, perquè ens estimem i aquests moments ens espatllen la relació.A casa meva sempre he sentit un refrany que diu "dos no són si un no ho vol", que vol dir que per molt que una persona desitgi barallar-se no ho aconseguirà si no la segueix la segona part contractant de la primera part... <br><br>El xoc de caràcters, de personalitats (i molt més entre els enamorats) té alguna cosa de química i d'excitació també. Molt temptador, però molt perillós alhora, com has pogut comprovar. I com tota discussió, hi ha un protocol que cal respectar (no és allò que tot s'hi val)... <br><br>La primera i essencial, no fer mai atacs personals. Es consideren cops baixos i només per fer mal quan no tens prou raó per fer-la valer. Qualsevol atac directe amb insult és una desqualificació... per a qui la fa! Quan algú se sent insultat, perd la raó i només vol contraatacar. Si t'insulten a tu, descobreix el joc "sí, ja veig que vols fer-me mal, però et convé, ens convé escoltar". L'elegància és un valor en alça. <br><br>Una cosa amb què no t'equivocaràs mai, quan et trobis en una discussió, és dient com et sents. Aquí no hi ha mentida: "Quan fas XXX, em sento XXX." Pot ser que l'altre cregui que no hi havia prou motiu, però que tu et sentis ofesa, enfadada o desgraciada és un sentiment teu. I no te'l podrà contradir ningú. <br><br>Una altra pista és no avançar-te i voler dir tu les coses primer. Sí, et sentiràs molt descansada i descarregada, deixant anar el discurs, els crits o els arguments, però et puc garantir que aprens molt més quan escoltes l'altre. Sense voler, qui parla dona arguments a l'altre. El que passa és que normalment les discussions com les que tu expliques, de purs focs artificials, són el xoc de dues persones dient coses i sense sentir res del que diu l'altra part. Només ens arriben els mots més punxeguts, i no les paraules.<br><br>En tercer lloc, sovint fa més mal el que no diem que el que sí que diem. Vull dir que el llenguatge no verbal (els gestos, la mirada, el to amb què diem una cosa) diuen molt més de l'actitud que no pas la mateixa paraula. Tu pots dir "ho sento" i la teva actitud tot el contrari. I és una incoherència que a curt o llarg termini passa factura. Una mica de coherència: si ho sents, ho has de dir, si no, has de dir què et passa, però sense ofendre mai.<br><br>I finalment, no es poden tenir discussions que no siguin profitoses. Perquè llavors són batalles sense sentit. Jo crec que quan un té alguna cosa a dir, cal encetar la conversa, i si hi ha desacords sortirà una discussió. Però al final, hem d'aconseguir coses, i no em refereixo a guanyar o perdre (una victòria pot ser ben poca cosa, quan tothom surt ferit). Vull dir que no ens hem d'oblidar que, darrere l'argument, demanis. "M'agradaria que...." o bé "voldria que consideressis" i oferir alguna cosa a canvi, el que es diu des del temps dels romans "quid pro quo" (una cosa per una altra). Negociar funciona molt més que barallar-se. És més civilitzat i no prens mal. <br><br>L'escalada de violència que es produeix quan no es respecten les regles pot tenir conseqüències desastroses en la relació. Podem perdonar alguns cops les sortides de to i els defectes, però no podem deixar-nos ferir eternament. Així que val més deixar d'anotar gols perquè al final ens els fem a nosaltres mateixos. Així que et felicito per intentar posar pau i t'aconsello que aprofundeixis en el coneixement de les teves reaccions emocionals i racionals. Posa pau i no et penediràs mai de fer-ho. Sense deixar-se mai fer mal, l'orgull és un d'aquells trets del caràcter més autodestructius i que menys satisfaccions ens donen a la llarga. I t'ho dic per pròpia experiència, d'orgullosa redimida... o almenys en procés! http://www.3xl.cat/p3xl/3xlItem.jsp?seccio=home3xl&item=consultori&idint=133109689 A mi l'amor em pot, i m'oblido dels estudis, tot i que sempre m'havia matat a treballar, i només puc pensar en ell. És dolent això? Què he de fer?Estàs parlant d'una qüestió de prioritats. En la vida, en cada moment i etapa que passem, ens fixem les nostres. Com ho fem? En part, per educació i tradició familiar, per convenciment propi ¿els nostres valors- i per les influències del nostre entorn. Fins ara, tu has tingut unes prioritats segurament marcades per les teves pròpies capacitats, per les directrius dels teus pares i professors, i has anat fent la mar de bé.<br><br>I què passa, ara? Doncs que et fas gran, ni més ni menys. T'han deixat de la mà i, a sobre, en un moment en què descobreixes una pila de coses interessants que semblava que fins ara no existien. És natural, però tu tens un cervell per pensar i un cor per sentir coses diferents i no necessàriament contraposades. <br><br>El que busquem les persones és la nostra pròpia felicitat i benestar. Si estem bé quan estem amb algú, doncs és això el que repetim. Si estem bé quan traiem bones notes, perquè ens puja l'orgull, doncs també ho fem, i més pensant que sembrem per al futur. Però de vegades, aquest estudi costa força més que deixar-se enamorar i dóna menys satisfacció a curt termini. Oh, quin problema!! Però potser el que has de fer no és plantejar-te què triar, com si calgués eliminar algun dels dos vessants de la teva vida, i no com intentar conjugar les dues coses, que és el que finalment intentem tots. <br><br>Hi ha un temps per al treball, un temps per a la diversió, un temps per dormir i un altre... ui, ja no sé què em dic. Bé, vull dir que el temps és molt elàstic i has de trobar com concentrar-te en cada faceta de la teva personalitat en cada moment concret. No et neguis una parella, si això et fa feliç, però tampoc deixis que t'absorbeixi per complet, perquè et fallarà després aquell orgull personal de ser algú per tu mateixa, i no només per estar al costat d'algú. Sona poc romàntic, ja ho sé, però és molt real: no et deixis aclaparar i no et quedis gaire lluny, tampoc. Cal trobar el terme mitjà, la cosa més difícil del món, per ser exactes.<br><br>I ara, què segueix? Ah, sí! Com fer-ho? Doncs com els equilibristes, parant molta atenció. Quan estudies, estudies, no penses en res més. Quan estàs amb ell... no penses en els estudis (aquesta segona part ja sabem que és més fàcil, oi?). No és cap crim que l'amor no t'ocupi les 24 hores del dia, més aviat és un descans, o acabaràs amb un empatx fenomenal, atabalada i tot (o ell, és clar). I, a més, les coses dosificades agraden molt més, per escasses, els dónes més valor... <br><br>Així que, bona sort en el teu creixement i maduració, estimada. I no et preocupis perquè, si ja tant d'hora t'has adonat que estaves deixant de banda una part que per a tu és important (no parlo en passat, ja ho veus), doncs ja has fet un pas clau. Hi ha persones que se n'adonen quan és massa tard, i es passen la vida recuperant el que van deixar escapar. I ara, estigues a totes, no renunciïs a res i treballa força per mantenir el circ de tres pistes de la teva vida. La satisfacció de l'èxit no té preu.<br> http://www.3xl.cat/p3xl/3xlItem.jsp?seccio=home3xl&item=consultori&idint=142791089 El meu ex intenta tornar a sortir amb mi. Jo ho voldria perquè encara el desitjo, però si ho faig perdré les meves amigues.Quina topada tan gran entre la raó i la passió, xiqueta. Jo crec que tu reconeixes perfectament totes aquestes coses que les teves amigues veuen i saps que tenen tota la raó del món, però qui pot parar un cor que batega tan fort??? Ara, que a mi m'agradaria que t'aturessis i analitzessis diverses coses. Tranquil·la que jo no el conec i no et puc dir com és d'horrible, perquè no ho sé, aquesta és la veritat. Però anem per parts: <br><br>Qui t'importa més, ell o el que diguin els altres? Si tu no tens clares les teves prioritats, o et sembla que viuràs més tranquil·la amb la "pau" de les teves amistats, vol dir que en el fons ell no t'importa tantíssim. D'altra banda, si els altres són realment els teus amics, no t'haurien de deixar de banda només perquè actuïs d'acord amb els teus sentiments. És una prova de foc per ells.<br><br>Segona. Potser et sembla molt emocionant, encara que de forma inconscient, això d'enamorar-te d'allò "que està prohibit", de l'ovella negra, del que no agrada a ningú. Està en contra del món és símbol de rebel·lia i té el seu encant innegable, canalla, agosarat... pensa si no serà aquesta "cara oculta" el que en realitat t'atrau, el fet de fer una cosa diferent, en contra del món sencer. Potser si li agradés als altres no seria tan atractiu... què en penses?<br><br>Molt més encara: no serà que poses en boca dels altres allò que realment veus en ell de dolent i no t'atreveixes a dir en veu alta, per por de sentir-te com que el traeixes o alguna cosa així. Mira, hauries de pensar realment per què vau tallar quan ho vau fer, perquè segur que hi havia motius, i no només la pressió dels altres. Quan un està realment a gust amb un altre, quan se sent ben tractat, quan se sent estimat, no s'acaben les coses. <br><br>I finalment: tu tens criteri. No crec que hagis de demanar consell realment, perquè saps en realitat què t'interessa i què no. Busca dins teu, que és on hi ha la resposta. Hi ha persones cerebrals i n'hi ha d'apassionades, n'hi ha que s'arrisquen i qui no ho fa per res del món. També saps valorar com t'afectaria trencar de nou i ratificar el que ja sabies, i només tu saps si ho vols tornar a provar i quin percentatge d'èxit i de futur podeu tenir. I si no ho saps com qui pot llegir en una bola de vidre, sí que te'n fas bastant a la idea. I donar o no la raó als qui parlen és el de menys. <br> http://www.3xl.cat/p3xl/3xlItem.jsp?seccio=home3xl&item=consultori&idint=216697848 La meva parella és més gran que jo i sembla que té les coses molt clares, perquè m'ha demanat que anem a viure junts. Ara bé, jo no ho tinc tan clar, però no el vull perdre... Com l'hi dic?Doncs està clar que teniu un problema, i que cal molta, molta, molta diplomàcia perquè es visqui bé el fet que no esteu sincronitzats en voluntats i ritme de la relació, sense que acabi essent traumàtic. Jo crec que el que li has de demanar bàsicament és temps, però no temps per a tu, que sonaria força egoista i consentit, sinó temps per als dos, per estar junts sense patir per l'hipoteca o el menjar, temps per descobrir coses noves junts, per planificar plegats aquest moment en què finalment aneu a viure junts. Si sents que la cosa és precipitada, no sortirà bé, i li has de demostrar que tu el que vols és que surti perfecte i participar-hi convençuda de l'èxit. <br><br>Quan una persona n'estima una altra, ha d'intentar posar-se al seu lloc. Això val per a ell, que ha d'entendre què et passa a tu pel cap i també val per a tu, perquè facis l'exercici de saber per què ho vol ell, perquè surtis una estoneta de tu mateixa i del que tu sents o no sents i vols o no vols. No vull dir amb això que hagis de fer el que ell vol només per acontentar-lo, però sí que no t'excusis gaire sovint en l'edat o la maduresa o el sentiment que sents a l'estómac. D'altra banda, i potser m'equivoco, quan llegeixo la teva consulta sento que transpira molta por, i et puc entendre, però és una sensació molt forta de terror davant el que et podria caure a sobre. Doncs parlem-ne!<br><br>De què tens por? Del compromís? De perdre la llibertat, la diversió, la despreocupació que tens ara? De sentir-te lligada, controlada? O potser d'haver de ser independent, de controlar pressupostos, tasques, dia a dia? De fer-te gran? De sentir-te estimada i de no poder correspondre en la mateixa mesura? D'enfrontar-te a la teva família, que segurament et veu com una nena, si tu també t'hi veus? Segurament una barreja de tot això és força normal en totes les persones que fan un pas tan important. Però, a veure, no cal ser tan dramàtic: sí, és important, però no definitiu, sempre pots equivocar-te i tornar enrere, amb l'experiència a les espatlles. Ens entossudim que el fracàs és per sempre i que estem deixant la seguretat que tenim, però justament això hauria de ser una aventura, una il·lusió, una motivació, i no un patiment. És una qüestió de seguretat i de maduresa, i si no la tens, doncs llavors potser sí que tens raó d'esperar una mica, o patiràs i faràs patir. Però has de pensar que, si ets una persona normal, el dia de deixar el niu i arrencar el vol arribarà algun cop, i que tu estaràs preparada i desitjant-ho, tingues-ho per segur! http://www.3xl.cat/p3xl/3xlItem.jsp?seccio=home3xl&item=consultori&idint=203791363 Ell em va dir que no però ara tornem a ser amics i parlem cada dia pel MSN. Potser ho hauria de tornar a provar ara?No ho sé, noia, no ho veig gaire clar. Crec que tu en el seu moment ja l'hi vas deixar clar, així que el missatge ja el té i, com diuen els polítics, ara la pilota està al seu camp. Jo em deixaria estimar i fer, i veure cap a on camina ell. <br><br>Potser en el seu moment el vas espantar una mica, perquè això que les noies prenguem la iniciativa no sempre és gaire ben entès ni acceptat. De totes maneres, aquesta situació, a l'inrevés, també passa: el noi fa la declaració (passant-ho fatal, igual que tu, que fer el pas sempre costa) i rep carabasses... perquè a la noia li agafa l'ensurt, encara que després s'ho repensa i potser fins i tot se'n penedeix. <br><br>Si ell s'ha penedit d'haver-te dit que no, ho haurà de demostrar. Jo no li posaria tan fàcil, ni que fos una estrella de Hollywood... Ara t'has de fer valer i que vegi que ets un encant de persona, desitjable i fantàstica, decidida i valenta, tal com vas demostrar ser. Sigues tu mateixa perquè és l'única estratègia que funciona: ser autèntica. Així, si cau, serà per ser tal com ets, i ningú estarà incòmode. <br><br>Ei, i que consti que això no vol dir en cap cas que et facis la dura o el rebutgis tu com a venjança si el que desitges és estar amb ell i l'estimes encara. A mi no m'agraden els jocs de falsedats, la veritat. El que dic és que tu ja vas moure peça i jo m'inclino per no repetir la jugada, no sigui que en realitat ell no vulgui ni sentir a parlar d'aquests temes i encara perdis la seva amistat, que sembla que sí que l'importa, en el moment en què torneu a tenir una bona relació. Imagina que li dius i que ell havia preferit oblidar el tema i no parlar-hi mai més. Aquesta sol ser la jugada típica dels nois perquè el tema de parlar dels sentiments no els sol anar gens ni mica. Doncs seria tornar a ficar el dit allà on fa mal i tornaria a sortir el tema del qual ningú no vol parlar ara mateix... <br><br>Deixa passar el temps, no t'il·lusionis ni vegis coses on no hi són i senzillament gaudeix del moment. Si passa el temps i ell no et demostra res, que tinguis sempre ben present que tots dos sou lliures i que ningú s'ha compromès a res (tu tampoc)... o sigui que no estiguis tancada a cap altra oportunitat. No és el rei del món, és el teu amic, i si algun dia ha de ser res més, doncs ja es veurà. Paciència i tranquil·litat. <br> http://www.3xl.cat/p3xl/3xlItem.jsp?seccio=home3xl&item=consultori&idint=101156883 M'adono que ja no sento el mateix que sentia pel meu xicot però no vull fer-li mal. Hi ha alguna manera de suavitzar el final?Quan trencar és cosa d'una sola part, hi ha poques coses a fer per evitar el mal, perquè qui no ho desitja no és capaç d'afrontar-ho. Així que, fes-ho com millor sàpigues, i, si us plau, evita les frases tòpiques "no vull fer-te mal" o "vull seguir sent la teva amiga", perquè fan més nosa que servei. Sembla com si fossis un ésser superior o alguna cosa condescendent similar. Millor dir "no sento el mateix" o "necessito tallar" que parlen del que tu sents (i saps segur que és així) que fer-li passar per una víctima o parlar de com se sent l'altre (que només ell/a sap), perquè a ningú li agrada que el tractin així. A més, tot sovint aquest tipus de sensacions són recíproques i l'altre també se sentia malament, però no s'havia decidit... i ara... resulta que no és el primer a fer-ho, i això molesta una mica, saps?<br><br>Només et recomano que, a l'hora de parlar del tema, siguis sincera i honesta, que no li retreguis coses personals com ara "tu ets així o aixà..." perquè és donar cops sobre una cosa que ja està prou malmesa. Sigues concreta, directa i no acceptis ultimàtums o pròrrogues si no les desitges.<br><br>Tallar, trencar, acabar i canviar entra dins del "joc" dels sentiments, d'anar provant per trobar el que vols i el que s'adiu amb el teu caràcter, així que no ho sentis com el final del món, com una tragèdia o alguna cosa semblant. És normal que en el moment de fer-ho un se senti una mica culpable -són coses culturals- perquè, en fi, tenim sentiments (encara que de vegades aniria bé ser com de marbre) i aquestes coses ens toquen. Però quan has comprès i decidit que una relació s'ha acabat, no s'hi val anar allargant-ho, perquè les coses es poden posar molt pitjor i acabar amb una batalla campal d'insults i retrets. No et rebaixis a això.<br><br>Un darrer consell. Si ja tens algú altre o si et planteges continuar la vida i buscar una altra persona (estàs en el teu dret), doncs no t'agafis a aquesta experiència com a model: comença autènticament de nou. No comparis perquè cauràs en el desfici d'anar a petar sempre en els mateixos errors i pensant que falla alguna cosa. Ara bé, procura ara que acabes de fer una petita reflexió i conclusió d'on t'has equivocat i, encara que estem destinats a ensopegar mil vegades amb la mateixa pedra, mira de posar-hi remei per a la propera i/o evitar-ho o enfocar-ho de forma diferent. De tot això, se'n diu madurar i fer-se gran. Qui ho havia de dir!<br> http://www.3xl.cat/p3xl/3xlItem.jsp?seccio=home3xl&item=consultori&idint=83801055 Estic enamorada del mateix noi que la meva millor amiga i, a sobre, se m'ha declarat. Què faig?No hi ha res tan perfecte com que aquella persona a qui estimes et correspongui. Per què, doncs, t'ho han d'espatllar així? Per què hi ha d'haver sempre núvols que facin lleig en un cel clar? <br><br>Mira, no hi ha raons per les quals una persona se sent atreta per aquesta i no per aquella. Ets tu menys que els altres per posar-te a la fila o és que la teva amiga va arribar d'hora i va agafar número a la cua abans que tu, per sol·licitar aquest xicot que us agrada a les dues. <br><br>Jo aquí veig dues coses. Si tu estimes el noi, no deixis passar l'oportunitat, perquè si no es pensarà que t'importa més la teva amiga que ell. Una altra cosa és si no ho tens clar o penses que no ha de durar, i que l'amistat té més futur. Ara, un altre exercici mental: si la teva amiga comencés a sortir amb ell, tu com et sentiries? Fatal? I tan contenta? No ho sé, aquest cas es complica, estimat Watson. Però crec que es complica per donar-li massa al coco i no actuar amb decisió i tal com t'ho indica el cor.<br><br>Potser caldria que parlessis amb la teva amiga, no creus? Jo sóc una entusiasta de la comunicació i de la famosa frase "parlant la gent s'entén". És clar que potser en un principi hi haurà tempesta, però almenys podràs dir que ho vas voler parlar. I si les dues coses no es poden tenir, l'única cosa que has de fer... és escollir! (fàcil, eh?)<br> http://www.3xl.cat/p3xl/3xlItem.jsp?seccio=home3xl&item=consultori&idint= Jo semblo la seva mare perquè pateixo pel que fan i no sé com hauria de reaccionar si mai passés res... què en penses?Doncs és un mal pla, noia. Si vols sentir la veritat, penso que t'hi hauries d'allunyar o almenys deixar-los molt clar que això no va amb tu i que no hi vols tenir res a veure. Perquè aquestes dinàmiques t'acaben esquitxant en un moment o un altre: mentides que has de dir pels altres, vigilància que no et correspon (tu no has vingut a això, tens dret a divertir-te, evidentment que no ets la seva mare), pares, mares, germans, altres amics, comentaris, inèrcia... no pot sortir res bo i tu per dins, i per com parles, jo diria que ho saps perfectament. <br><br>Costa renunciar a la gent que estimes i fins i tot costa reconèixer l'atracció que exerceixen sobre un encara que siguin tan diferents, o potser precisament per això. Però en realitat crec que estàs veient les coses gairebé culpabilitzant-te del que passa, com si no fossis normal. Penso que caldria donar-li la volta a l'argument i dir que han estat ells qui en realitat han renunciat a tu. És molt estrany que ho vegis només com que tu els traeixes d'alguna forma si no els segueixes o si te'n desentens. Jo crec que han estat més ells els qui et fan una mala passada a tu posant-te en aquesta situació. I si ells ho veuen com que són lliures doncs, noia, tu també ho ets. <br><br>Si no et trobes a gust fent les coses que fan ells o senzillament observant-les, si no són una bona companyia, has de fer-te valer i canviar d'aires, buscar la gent amb qui puguis estar a gust sense preocupar-te pel que fan els altres. En una colla ben avinguda tothom està com "sincronitzat" i, encara que hi pugui haver diferents opinions i formes de ser, la gent es fa costat i va a l'una. Sí, així hauria de ser, però no resoldre situacions extremes per costum, sinó com una cosa que no passa mai. La gent va junta per passar-ho bé, no per patir, no ho creus?<br><br>Sí, ja ho sé. Voldries ser una bona amiga en un grup de bons amics. I potser podries fer-ho en una situació diferent, i que tot hagués estat diferent amb aquesta gent, que en algun moment vas decidir que era amb qui t'agradava estar, però potser és que no pot ser així, perquè ells no estan actuant amb responsabilitat, i segurament han canviat molt de com eren quan els vas conèixer. <br><br>Com a bona amiga tu els ho has dit i ja saben què en penses, doncs ja has fet el que calia. Si sents que ho has de transmetre a algú més que els pugui ajudar, a un adult o algú de confiança, doncs fes-ho. I fins aquí arribes. Potser ha arribat un punt en què el que cal és més que una veu amiga, igual necessiten ajuda professional o algú que els pugui fer veure la realitat sense semblar un esgarriacries o un ploramiques. Perquè de vegades, per voler salvar el món, et pengen el cartell d'antipàtica, i no crec que ho siguis, oi? http://www.3xl.cat/p3xl/3xlItem.jsp?seccio=home3xl&item=consultori&idint=216697766 La persona que m'agrada sortia amb algú fins ara, i justament fa uns dies han trencat. És el moment d'atacar o potser ara no em farà ni cas?Ja t'entenc, i d'això se'n diu prudència, o potser has sentit a dir que després d'una relació que es trenca el que segueix és una relació de "transició", és a dir, una cura provisional, però res seriós, i tu no vols això. Doncs mira, a mi aquesta idea sempre m'ha semblat molt estil Bridget Jones o manual d'autoajuda. I sí, alguna cosa de veritat potser hi ha en el fet que quan estàs molt dolgut i acabes de patir no tens ganes d'iniciar noves aventures, però no es pot dir això amb una certesa del cent per cent. Que per què ho dic? Perquè cada cas és un món, i si la relació d'aquesta persona que t'agrada no funcionava i no et senties ben tractada, posem per cas, o no hi havia passió, o era avorrida o el que sigui, potser iniciar-ne una que sigui tot el contrari la sorprèn i s'adona del que de veritat volia. No seria bonic, eh?<br><br>D'acord, d'acord, potser aquesta era una suposició massa optimista, però de vegades la prudència no porta enlloc. Tu has de fer cas del que et diu la teva intuïció, que segur que la tens, del que saps d'aquesta persona, de com creus que reacciona normalment i de com és també la relació prèvia que té amb tu. Vull dir... s'estranyarà que et mostris com a possible parella, i no només com a amic o ja s'ho veia a venir? Heu tingut alguna cosa abans que no m'has explicat i potser ella fins i tot et tenia al seu pensament? De vegades les coses són més planeres del que semblen, de veritat, no sempre són camins d'esbarzers, i ens entossudim a veure-les dures per la nostra inseguretat, perquè ens pesa més el que creiem que perdrem... però qui no s'arrisca no aconsegueix res, aquesta frase segur que l'has sentit i t'asseguro que és veritat. <br><br>En definitiva, jo no faria el pas l'endemà que ells haguessin trencat, perquè jo crec que totes les relacions necessiten un cert dol, però sí que estaria a l'aguait per si queda cap esquerda o et pot passar que per ser massa prudent se t'avanci algú, que això sí que passa, i molt sovint. Jo penso que, tal com estan les coses darrerament, prou has fet de no intentar-ho quan ja sortien, i més si la relació anava malament, perquè hi ha moltes persones que no tenen cap inconvenient i segueixen el seu cor hi hagi o no relació per trencar. Tu no t'has atrevit o eres massa bona persona, no ho sé. Així que ara el que toca és trobar el moment ideal, sense badar ni deixar-ho sempre per demà, i potser també fer-ho prou progressiu (però no tan a poc a poc que ni ho sembli) perquè aquesta persona reaccioni i et faci saber què en pensa. I després, sigui el que sigui, almenys no et sentiràs que no vas aprofitar la teva oportunitat i no estaràs sempre amb "què hauria passat si..." al cap, que és una de les coses més absurdes i molestes que hi ha. http://www.3xl.cat/p3xl/3xlItem.jsp?seccio=home3xl&item=consultori&idint= Em passa de vegades i no sé per què... què s'hi pot fer?El primer que has de fer és no angoixar-te per aquest problema ocasional, perquè encara és pitjor quan t'obsessiones en el "no puc dormir", i llavors segur que no ho fas... està bé que vegis que alguna cosa se surt de la normalitat, però no cal que t'hi capfiquis, o encara pot anar a més el problema.<br><br>Per què no dormim? Hi ha moltes raons, algunes físiques (les menys, com un problema respiratori, o l'efecte d'algun medicament o d'alguna substància excitant, com el cafè o les begudes amb cafeïna o teïna) i d'altres psicològiques, relacionades amb l'estrès i l'ansietat la majoria. <br><br>Hi ha dos tipus bàsics d'insomni (és molt més complex, però anirem per feina), que són els de la conciliació, o sigui, que quan t'hi poses no aconsegueixes adormir-te i els de la vetlla o despertar precoç, que és quan sí que caus adormit de seguida, però després et despertes pel que sigui i ja no dorms més o matines més del compte perquè ja no tens més són. Si tens interès pel tema, el gran especialista al nostre país és el Dr. Eduard Estivill, estimat i criticat, però sempre estudiat. Va fer un llibre molt famós amb un mètode per adormir els nens petits, i també en té per a grans.<br><br>Una bona rutina per dormir (anar a dormir a una mateixa hora, dutxar-se o banyar-se abans o prendre alguna infusió que et recomanin a l'herbolari com til·la, valeriana o similar, per exemple, i llegir un parell de pàgines del teu llibre favorit o sentir una mica de música relaxant) és ideal per tenir un bon ritme de son. Evidentment, els tòxics, el nerviosisme, anar a dormir molt tard perquè estudies o treballes, o surts amb freqüència, acaba per fer trontollar els mecanismes que regulen la son, i que poden ser tan precisos i delicats com un rellotge suís artesà. <br><br>El que penso que hauries d'intentar és trobar la causa, l'origen d'aquesta ansietat i saber per què no dorms. Si resols el que et preocupa segurament podràs dormir més tranquil·la. Si a més fas una bona dieta amb aliments lleugers a la nit i una mica d'exercicis de relaxació i respiració, si aconsegueixes oblidar una mica el problema i tranquil·litzar-te de debò, jo crec que acabarà passant. Si no, i sempre abans de començar a provar medicaments d'aquests que fa servir la veïna, l'amiga o qui sigui que no és metge, hauries de consultar-ho amb un professional i que vegi què pot estar passant i t'aconselli. http://www.3xl.cat/p3xl/3xlItem.jsp?seccio=home3xl&item=consultori&idint=145884520 Jo estic molt bé amb el meu xicot, però últimament somio amb un altre. Què vol dir això? Perquè sempre he pensat que amb aquest tampoc m'importaria tenir alguna cosa...Una cosa és somiar i una altra estar despert. Mentre somies no ets conscient del que fas i no tries el que et passa pel cap. Així doncs, estàs dispensada: els somnis només són fantasies. I no t'ha d'estranyar que el teu cervell jugui amb possibilitats, amb les persones que més t'agraden ¿o les que menys, que és així de capritxós, el coco- i faci barreges rares. I quan despertes, o bé et sents genial o et fa ballar el cap de les coses que has estat capaç de barrinar...<br><br>Ara bé: jo del que sí que em preocuparia és de si de dia, a plena llum i conscient dels teus actes, et passes les hores pensant en una altra persona. Llavors ja la cosa comença a significar alguna cosa més. Perquè ho estàs decidint tu, optant per pensar en una altra persona quan se suposa que la que t'agrada i amb qui estàs és una altra. Només fes l'exercici de pensar que fos el teu xicot qui et confesés que es passa el dia pensant en una altra noia... ni parlar-ne, oi?<br><br>De totes maneres, a veure, no t'enganyis: somiar amb algú és perfecte, perquè te l'imagines com tu vols, amb totes les virtuts llampants i una química perfecta... no per res, però per això és el teu somni i convides tu... I, bé, sí, potser en somnis és genial, però és totalment fals, és producte de la teva fantasia. <br><br>Primer, perquè potser ell ¿el noi del somni, vull dir- en realitat t'ignora completament, o li caus bé però en realitat no es plantejaria ni per un moment estar amb tu. O potser sí, i tu per això ¿a partir dels seus suggeriments- te l'has ficat al cap per a les hores extres nocturnes. Molt bé, li agrades. Doncs probablement quan passessis a tractar-lo en persona, el mateix xicot donaria altres resultats que no en el teu fantàstic somni i no t'estranyi que quedessis decebuda. Que una cosa és l'estímul primer, l'atracció química del primer contacte, i una altra superar l'obstacle de la realitat, del dia a dia, del passar hores i parlar, sortir, compartir idees i gustos... ai, dona, això és molt més complicat i els somnis solen trencar-se de manera estrepitosa!!<br><br>Mira, espera't una mica i a veure si l'encantament aquest i el tema somnis continua igual. Que pel mateix preu també podries somniar amb en Brad Pitt o amb en Hugh Jackman i no per això has d'aconseguir-los (si ho fas, explica'm com, sisplau). Pren-te unes herbetes de camamilla o til·la abans de dormir i a veure si canvies el protagonista per un que tinguis ben a prop i així assages les coses que sí t'estaran accessibles també de dia... i això sí que serà realment gratificant!!<br> http://www.3xl.cat/p3xl/3xlItem.jsp?seccio=home3xl&item=consultori&idint=150502180 I a més a més, com que sóc el seu amic, m'empasso totes les seves confessions de qui li agrada i qui no. Això és una tortura... Com ho faig per dir-l'hi?Això que expliques és molt trist, i una realitat per a molts nois i noies que s'enamoren de la seva millor amiga o del seu millor amic. És una situació absurda i freqüent, en què una de les parts segueix creient que l'altre és només un amic i l'altra se n'ha enamorat. I realment, com tu dius, és una tortura.<br><br>Tu tens por que, si l'hi dius, acabarà deixant de ser, fins i tot, la teva amiga, i tu, que et conformes de veure-la i prou... o no? Perquè jo intueixo que al final no t'estàs conformant de ser només això, i que tens una enveja total de tot el que ella t'explica i dels nois de qui et parla. <br><br>El que has d'aconseguir és que ella canviï també de punt de mira, que deixi de veure't com un amic només. Aquí, els tradicionalistes et dirien que per provocar que et vegi com un ésser "sexuat" (els amics, per definició, són asexuats i, per això, no són cap perill) li hauries de causar un atac d'enveja amb una altra. Jo ho trobo morbós, noi. Crec més en la sinceritat. Però no en la sinceritat ximpleta. A veure, anem per parts. <br><br>Tu has de potenciar la teva vena sexual esdevenint el noi que ets, parlant de com t'agraden certes noies i, de passada, dient-li les coses d'ella que t'agraden. També provocant situacions d'intimitat màxima en què puguis fer un pas més. Una altra idea és que pots esbrinar què en pensa de tu o si podries ser el seu xicot investigant en el seu entorn d'amigues... i potser fer que hi influenciïn o que l'hi deixin caure sense que sigui tan sobtat. Si veus que reacciona malament, sempre pots dir que es van malinterpretar les teves paraules, que l'estimes molt, però només com a amiga... Ai, quines mentides!!! I si et ve de gust, però molt més arriscat: parlar-ne obertament. Per què? Perquè marques un punt d'inflexió del qual ja no et pots fer enrere. Però... i què? <br><br>Si li dius que ja no podràs ser el seu amic perquè et fa mal que no et miri com a noi, ella haurà de reaccionar, l'estaràs forçant no amb indirectes sinó amb una pregunta-diana total. Potser l'agafes desprevinguda i s'espanta. Potser no, i ho estava desitjant, i és l'inici d'una nova etapa que ni te l'esperaves i el final del martiri (potser et diu: estava esperant que et decidissis i has trigat, noi!). Potser et fa fora i després se'n penedeix. Però si realment no pots continuar mantenint la situació, distanciar-te pot ser un bon primer pas. <br><br>Així ella tindrà la distància per veure't com el que ets, un noi genial, que, a més de cap i de cor, té un cos, uns desitjos i se l'està perdent... i repensar-s'ho. I si no et fa cas, estaràs lliure per iniciar una altra relació sense barrejar sentiments d'amistat i amor o atracció. L'amistat és genial en la parella, però hi ha d'haver més coses: química, passió, ganes boges de veure's i... sexe, és clar. Si no és així és una altra cosa i si tu no t'hi conformes, això té un final, i tu ja ho veus, no diguis que no. http://www.3xl.cat/p3xl/3xlItem.jsp?seccio=home3xl&item=consultori&idint= Però em sento incapaç de dir-l'hi o de fer una passa endavant. Com avanço subtilment? I si té parella?Doncs mira, o t'acontentes amb una relació platònica o comences a caminar, que fins i tot els nadons més porucs ho acaben fent... Està bé que tota relació tingui un punt de por, de neguit, de nervis i de química a flor de pell (té més emoció, és clar), però has de ser una mica fred i calculador i posar en pràctica alguna estratègia que et faci sentir còmode i alhora sigui eficient. <br><br>Per exemple, això que no saps si té parella o no... però on s'és vist? Aprofita el que aprenem a les sèries de detectius, xaval, i busca altres fonts d'informació al gimnàs, com qui no vol la cosa: la recepcionista, altres clients i clientes, a administració... o si no, fes treball de camp i queda't al vestíbul llegint un llibre com si esperessis algú fins que ella surti, a veure si la vénen a buscar. O, més ràpid, pregunta-l'hi. Si no l'hi vols demanar a ella directament, doncs rotllo grupet, o sigui, traient el tema a la conversa quan estiguis amb més gent... preguntant-l'hi a una altra persona i fent torn de respostes, sobre com sou els nois, sobre les males experiències... ja veuràs si es pronuncien, ja, si tothom té alguna cosa a explicar. I si no, ho captaràs ràpid a la seva cara. <br><br>Si no té parella i ho diu, doncs has de ser àgil i comentar: "Deu ser perquè no vols" o alguna cosa similar. Com si per tu fos increïble (que segur que no has de fer comèdia, perquè si s'obrís la veda tu estaries a la llista de candidats)... Tampoc no cal que t'hi llencis al coll, a veure, sinó que a partir de llavors planifiquis millor quan us trobeu.<br><br>I treu-te del cap que ella et dóna conversa només per llàstima: és una falta d'autoestima bestial i et fas mal pensant aquestes coses. La gent, quan no vol fer una cosa, no la fa. I si vols, assegura-te'n amb un: "Segur que tens alguna cosa a fer", i si ella s'agafa a l'excusa, doncs ja tindràs clar el què. <br><br>El que hauries de procurar és portar-la al teu terreny, fora del gimnàs, perquè el que ara et perjudica més i la fa sentir incòmoda és veure't sempre com el noi del gimnàs, un alumne. Has d'aconseguir trobar-te-la lluny d'aquest ambient, encara que sigui proposant una sortida a prendre alguna cosa (sana, això sí) en sortir, amb tot el grup. Sona menys comprometedor que dir-l'hi ella sola i li dónes la possibilitat de fugir si ella no es troba a gust (un cavaller ho has de ser sempre). I si no és a la cafeteria, podem proposar portar la classe a l'aire lliure i fer una sortida al camp, a fer fúting o un circuit d'aquests de <i>fitness</i> per un parc urbà, o anar a veure una pel·lícula o anar a ballar, que crema calories... el cas és anar trobant maneres de treure-la de la seva feina.<br><br>I ara, posem-nos en el pitjor dels casos: que té xicot. Per a tu és un fre, és clar. Però... ho és realment, si ella t'interessa tant? Pots passar a fer-li d'amic i confident i veure si la relació funciona o temptar-la amb la teva devoció com a alternativa. Però et farà patir més i allargarà el suplici. <br><br>El que no pots fer és somiar i veure-la com un amor platònic tota l'estona. Mou fitxa i, en primer lloc, descobreix si aquest mite que t'has creat correspon a la realitat (potser quan comenci a parlar de ximpleries o a expressar opinions que no fan per tu aquesta imatge perfecta que en tens et cau a terra) i decidir si val la pena anar fent propostes per conèixer-la millor i que ella tingui el plaer de conèixer-te a tu també. http://www.3xl.cat/p3xl/3xlItem.jsp?seccio=home3xl&item=consultori&idint=102317523 Hi ha una altra noia i jo que competim pel mateix noi. Ell sap que ella li va al darrere, però no ho sap de mi... Què faig?Mira, el que tu desitges fer amb aquest noi no és una cosa que es pugui aconseguir sense donar la cara, així que en algun moment ho hauràs de fer. Fins aquí, encara que et sembli que l'altra noia et porta avantatge, t'hauries d'aprofitar del factor sorpresa i fer que ell s'assabenti del que sents quan menys s'ho esperi, trencant les seves defenses.<br><br>Aquestes coses de les relacions requereixen, a mitges, estratègia i espontaneïtat. Això vol dir que si surt l'oportunitat no la desaprofitis, que si planifiques alguna cosa i no surt, no desesperis i que la batalla no està mai perduda ni guanyada fins al darrer moment, en què algú es duu el gat a l'aigua. <br><br>Per aconseguir guanyar, has de mirar de jugar net. I no t'ho dic perquè aquí, en un consultori públic i obert a tothom, quedi lleig de dir-te que juguis brut. És que és així: les coses que es treuen després de donar males passes, no saben igual de bé ni surten bé. I no és un consell, estimada, que quan cal saltar-se un parell de regles jo m'hi apunto la primera. És que en qüestió de sentiments, relacions i rotllets, qui comença malament, difícilment acaba bé. Tu has de ser la millor perquè sí, perquè ho ets, i mostrar-te com ets, més encisadora i simpàtica que mai, destacant aquestes coses que a ell li agraden de tu. Però res de fer males passades per darrere perquè quan ho sàpiga, ell dubtarà. I qui ho sap... potser canvia de parer sobre tu. I això et fa tornar a la casella de sortida. I això val també per a l'altra, que si sap que ets la seva competència i et fa la punyeta, tu sempre podràs jugar a explicar a tothom com és de pèrfida aquesta bruixa... Ja ho saps.<br><br>Una cosa més: no m'agrada gaire aquesta sensació que tinc que, finalment, ell serà qui trïi. No ho sé, li dóna massa valor i te'l treu a tu. És una mena de caça o de baralla de gatetes, i això és força depriment. Què passa, que és un Adonis? O és una qüestió de "puntet", "a veure qui guanya el premi"? Pensa-t'ho perquè potser al final guanyes, et quedes tan contenta pel fet d'haver-lo aconseguit i després resulta que t'adones que no n'hi havia per tant!<br> http://www.3xl.cat/p3xl/3xlItem.jsp?seccio=home3xl&item=consultori&idint= M'agradaria saber si al final de tot els nois i les noies ens excitem amb les mateixes coses, si tenim les mateixes fantasies...No només crec que les fantasies dels nois i de les noies són diferents, sinó que també són diferents les d'unes noies i altres i les d'uns nois i altres, i d'una persona a una altra, etc. Perquè quan parlem d'imaginació i fantasia el terreny és tan gran i tan desconegut que fa por i tot.<br><br>D'altra banda, penso que, igual que diuen que la manera com somiem va canviar quan es va inventar el cinema, doncs potser hi ha molts trets de les nostres fantasies sexuals que vénen donats per la cultura, pel que creiem o ens han ensenyat que és sexualment interessant, pel que la pornografia es capfica a dir que és sexualment excitant (i que no necessàriament ha de ser-ho quan es duu a la pràctica, és clar). Per exemple, al Japó els excita especialment el "look" infantil de les dones, la innocència i virginitat, i d'aquí la seva obsessió amb el posat i vestit de col·legiala. En canvi, als Estats Units els va més el rotllo sado, la violència, etc. Hi ha tabús i hi ha objectes eròtics o de seducció diferents, així que alguna cosa sí que l'aprenem i després la desenvolupem, vaja, que personalitzem el clixé, encara que sigui per portar-lo a l'extrem o negar-lo.<br><br>Ens ensenyen que homes i dones tenim una concepció diferent de les relacions i del sexe, que les dones tendim a les fantasies més romàntiques i els homes a les sexuals, unes més light i les altres més <i>heavy</i>, però no hi estic d'acord en absolut, penso que això varia molt d'un individu a un altre, del nivell de desig, d'experiències prèvies, de cultura i educació, de tot. Ens diuen que ens excitem d'una manera diferent, però penso que en el fons els mecanismes d'excitació són ben bàsics i només de pensar-hi ja activem alguna porta secreta que ens fa estar-hi disposats. La libido, estar en forma mentalment i sense estrès, ens dóna la pauta i la bona salut en aquest sentit. La fantasia no només no és rara sinó que és sana, recomanable, alliberadora. Perquè, passi el que passi, si no travessa la ratlla del cervell, quin problema hi ha? I si fas realitat algunes fantasies sense traspassar els límits del que l'altre accedeix a fer voluntàriament, doncs au, tothom content. http://www.3xl.cat/p3xl/3xlItem.jsp?seccio=home3xl&item=consultori&idint=218040685 Quan jo em vaig declarar em va rebutjar, però, en canvi, segueix amb les miradetes, les carícies... Potser se'n penedeix?Només hi ha una forma d'esbrinar-ho: preguntant-li. Ah, que no goses a repetir-ho? Ja ho entenc, ja, però és que aquí només poden estar passant tres coses. La primera, que en realitat el que està fent no sigui donar-te ànims, sinó la seva forma de ser i de no perdre la teva amistat, intentant ser afectuós, però d'una manera que finalment a tu et fa mal perquè et fa ganes de tenir més, una cosa que ja va dir que no estava en disposició de donar. En segon lloc, que sí, que en realitat agafés por de fer el pas, però que es penedeixi i vulgui una altra oportunitat. I en tercera posició, una no gaire simpàtica, que és aquella famosa que "vol i dol", o sigui, que no gosa, però no et vol perdre, avui en té ganes i demà no, vaja, que és cagadubtes i de passada, t'escalfa el coco i el que no és el coco amb el seu comportament poc definit. <br><br>Davant d'aquestes diferents situacions, també tens diferents maneres d'enfocar-ho i de reprendre la conversa que vau tenir sobre la possibilitat de sortir junts: <br>1. Tornem a l'atac. Mira, jo vaig sincerar-me amb tu i em vas dir que no, però segueixo sentint el mateix. Si has canviat d'idea, digues-m'ho. Si no, no em facis mal deixant-me malinterpretar la teva companyia. Això sí, t'exposes que s'allunyi de tu, però tenir-lo a prop sense que sigui per a tu també és mala sort.<br>2. Tens alguna cosa a dir-me? Enxampar la mosca a la mel. En el moment en què es posi més dolç i tendre, trepitja el fre: escolta, què és això? No em diguis que ho malinterpreto, perquè ja veus que no (foto <i>finish</i> total). I ara, què m'has de dir?<br>3. Posar distància. Si tu t'allunyes, veuràs com reacciona. Pots fer-ho a les bones o a poc a poc. Sí, ja sé que et fa mal, però és una prova per demostrar-te que, si cal (i tal com va, dir-t'ho), pots viure la teva vida. I si li interesses no deixarà que passi i voldrà acostar-se a tu o almenys parlar-ne. I llavors pots dir-li que només estàs fent el que necessites per no patir. I a veure per on surt...<br><br>No sé si ara ho tens més clar o encara més embolicat, però és que cada circumstància és diferent i de vegades sí que és cert que la gent diu "no" amb la boca petita, però està clar que una relació no es pot basar en els missatges contradictoris, sinó en la sinceritat, claredat i comunicació. Sinó, ni funciona ara ni funcionarà, i tothom en sortirà malparat. I no t'agafis a voler conservar l'amistat de totes, totes, que és una d'aquelles coses que sempre demaneu, perquè quan es posa pel mig un desig no correspost no és tan fàcil, llevat que passi un temps i es calmin les coses. http://www.3xl.cat/p3xl/3xlItem.jsp?seccio=home3xl&item=consultori&idint= Em sento trista i deprimida perquè la meva parella ni tan sols va felicitar-me per Sant Valentí. Què hauria de fer?A veure, jo distingiria molt bé en el teu cas si et sents deprimida perquè la teva parella no és detallista, per si no sembla reconèixer la vostra relació de forma explícita i perquè no et sents compresa de si es va enrecordar o no d'una data en concret, sigui Sant Valentí o de quan fas anys o de la data del vostre aniversari.<br><br>Ho dic perquè potser, com a moltes parelles i persones, el dia de Sant Valentí a ell no li diu res, no li fa ni fred ni calor. Hi ha quantitat de gent que pensa que és en realitat el dia del sant dels grans magatzems, joieries, floristeries, fàbriques de bombons... Una festa superficial i copiada dels americans per fer diners a costa de l'amor. Que aquí ja teníem un Sant Jordi i ja n'hi ha prou, que a més és més democràtic perquè es fan regals als nois i les noies, i bla, bla, bla. Si és aquest el cas, potser l'hi hauries de preguntar i sortiries de dubtes. Encara que segurament no et faria sentir gaire millor, perquè els sentiments segueixen un camí diferent als pensaments, ja ho sabem, però potser ja tindries l'explicació i ell ho trobaria una ximpleria total. <br><br>Si parlem, en canvi, de valorar que algú sigui detallista i que celebri la vostra relació, la cosa ja canvia. Hi ha qui mai ho serà i no creu que això sigui important, i està clar que fa mal a qui sí que ho espera. Potser la cosa està no tant a valorar els detalls com a valorar que la teva parella valora els detalls i esforçar-s'hi per demostrar que ella t'importa. El que encara no m'has dit, però, és si tu li vas fer algun detall o no, si no només esperes, sinó que també te'n recordes del que li agrada. Perquè el que no pots esperar és que aquestes coses vagin sempre en una sola direcció, voler ser mimada i cuidada si no ho fas tu també, saps? Però crec que no és el cas, pel que expliques...<br><br>La paraula clau, com ja ho ha estat tantes vegades, és "empatia". Jo crec que les noies podem i hem de tenir detalls d'aquells que no són els que ens agraden a nosaltres estrictament (que ens fem un regal nosaltres mateixes no és gaire ètic) i que ells poden fer coses que tampoc s'acosten normalment al seu concepte de diversió o detall. Vull dir que el que has de pensar és si en la vostra relació, no ahir però sí normalment, hi ha el grau d'empatia que cal. O sigui, el grau de saber-se posar en la pell de l'altre, de pensar en ell o ella més que en un mateix i tenir detalls no materials necessàriament, sinó d'atenció, estima, de tenir cura de la relació. Aquests són els que compten i els que sents per dins com una escalforeta i una companyia permanent. <br><br>És molt difícil canviar algú que és o no és dedicat i detallista. Però pots provar a dir-li com et sents quan fa o no fa aquestes coses i a arribar a un acord no-comercial (no s'hi val demanar regals o detalls dels que es compren, no és elegant) i una bona entesa que et deixi satisfeta amb la relació que tens. I si no et deixa satisfeta, doncs hauràs de valorar els pros i contres del que teniu, del que pots o no prescindir i del que consideres bàsic i imprescindible perquè la vostra relació funcioni. No hem vingut a patir, bonica, i hi ha coses per les quals val la pena lluitar. De totes maneres, parla-hi, que ja saps que tots els sants es poden celebrar 8 dies després sense que compti... així que som-hi! http://www.3xl.cat/p3xl/3xlItem.jsp?seccio=home3xl&item=consultori&idint=135531997 Tinc la sensació que a la gent ja els va bé que els escolti i els ajudi i doni consells, però a l'hora que m'escoltin a mi... la penya no hi és. Què puc fer?Ei, un moment, que jo sí que t'he escoltat!! Encara que crec que no era ben bé això al que et referies, oi? Sé què vols dir, de debò... De vegades, i sovint sense ni tan sols proposar-nos-ho, les persones ens adjudiquem uns papers molt concrets en les nostres relacions: fem de "pares" o "mares" dels nostres amics que sentim més desprotegits, de "germans" dels qui no en tenen, de "cosins" dels qui ens semblen més que no només companys i de confidents, també. De vegades, el paper dura tota la vida, i ja ens està bé, i de vegades, no tant. <br><br>A tu sembla que t'ha passat aquesta segona situació: primer, ja t'anava bé ser el confident dels teus amics i amigues, perquè això significava que et tenien confiança i és bo, però després t'has adonat que tu no ets només això, un consultori sentimental (i que consti que a mi ja m'agrada fer aquest paper), sinó també una persona de carn i ossos, que pateix, que necessita també que se l'escoltin. <br><br>Hi tens tot el dret i ho has de demanar. Potser mai has gosat dir-ho obertament: "ei, ara una miqueta d'escoltar els altres, ei!", que la gent quan se la reclama sol reaccionar força bé. El que passa és que de vegades no ho sabem fer, això de demanar el que ens toca. O ho fem malament. Intenta ficar cullerada i portar la conversa al teu terreny, triar ben bé els que veus més receptius i els que et deuen més favors, perquè justament aquests tenen una mena de compromís adquirit, i els ho pots recordar amablement. <br><br>Si veus que els altres es fan els bojos, tens un problema. Cal que decideixis si ja t'està bé i busques fora altres persones que t'escoltin o deixes de banda aquestes, ja que no estan a l'alçada del que caldria esperar. Ja sé que sona una mica dur, però al final, quan més et donis i més "inverteixis" en persones que mai t'ho tornaran, pitjor. Cal tenir a prop persones que et mereixis i que et mereixin, tot alhora. L'amistat és una cosa important i cal saber triar, apartar-se i buscar a fons. No et conformis amb el que tens si no és el que vols. Sense fer escàndols sinó poc a poc, mentre et mous en altres cercles i coneixes algú que valgui la pena escoltar i amb qui parlar.<br><br>Et diré un secret. A mi em passa una mica el mateix que a tu, ja veus que estic aquí escrivint-te a tu un consell, i, saps?, ja vaig en compte de triar també els meus consellers personals i que els meus amics i éssers estimats estiguin sempre en propietat transitiva, és a dir: "jo per tu" i "tu per mi". Si no és així, no val, creu-me, no és una amistat completa i pots continuar fent el favor, però no és el que et convé més. <br> http://www.3xl.cat/p3xl/3xlItem.jsp?seccio=home3xl&item=consultori&idint=175727068 No puc evitar la gelosia, i sé que és un tema d'inseguretat. A més, em fa mal, així que vull treure-me-la de sobre. Com ho puc fer?Així m'agrada, que intentis guanyar seguretat i qualitat en la relació. A ningú li agrada sentir-se controlat -ni a curt ni molt menys a llarg termini- ni sentir que t'estimen sota condicions... Per tant, estàs en bon camí procurant arreglar aquest foradet a la teva paret interior que et fa sentir-te malament i no gaudir plenament de la relació. Qui és gelós va deteriorant la relació per falta de confiança i per por que acabi, sentint que l'altre és alguna cosa seva quan en realitat no ho és i s'està distanciant a causa justament de la seva actitud. <br><br>La confiança entre persones ho té això. Has de donar-la d'entrada sense saber si l'altre la mereix o no. Però no es pot aconseguir si no es deixa fluixa la corda i comproves que tot va bé, que ningú no et "traeix". El mateix, per suposat, passa amb la confiança que ell diposita en tu. És un símptoma de maduresa acceptar que no necessites estar a sobre de ningú per confiar-hi, per continuar la relació, per comptar amb ell. <br><br>Jo penso que els gelos tenen molt d'intuïtius, són totalment irracionals, no es poden controlar. I en el cas de la intuïció, doncs és una arma bona i dolenta alhora. D'una banda, no penso que calgui menysprear-la quan t'envia senyals, però a la intuïció cal també mantenir-la a ratlla o es fa la mestressa total de la teva vida. A més, quan fas molt de cas a allò que et sembla veure, al final t'obsessiones i totes les coses que passen et donen la raó: intuïció sí, però amb reserves, perquè sovint veiem i escoltem el que volem o temem veure i escoltar, i no ens atenem a raons, que al final també compten. <br><br>Què vols que et digui? Si sospites, cal dir-ho i parlar clarament. Perquè per mantenir la confiança és bàsica la bona comunicació: tu preguntes, ell respon i tots dos ho feu amb total llibertat i sense mentides. Si hi ha problemes, es detecten i, o se solucionen o la relació va perdent i, en algun cas, fins i tot acaba, que pot ser positiu abans que allargar situacions dolentes. Tu dius que has parlat amb ell i ho nega tot. El gelós, llavors, encara malfia més. Les persones raonables, accepten i, si no ho fan, continuen argumentant i arribant fins al fons. <br><br>O això, o aprenen a guanyar confiança en l'altre i en un mateix. Perquè, com tu deies, ser gelós implica creure que un no és prou bo per mantenir la parella o l'interès de l'altre, creure que qualsevol pot ser millor i atraure'l i que l'altre no et valorarà i sempre perdràs en la comparació. I això no és cert. I tu ho saps perfectament. Només cal que algú t'ho digui i et refermi en això. Pot ser la teva parella, però no abusis: hi ha gent que no diu tant "t'estimo" però estima de veritat, i qui t'ho diu constantment i en realitat les coses que fa ho desmenteixen. Qui vols tu?<br><br>I com fer-ho, això de deixar de ser gelós? No és fàcil controlar les emocions, els sentiments i posar el seny per endavant. Agafar distància de les situacions i pensar-hi com si t'ho expliqués una amiga o ho veiessis des de fora et pot ajudar a veure les coses amb més fredor, a no implicar-te tant emocionalment i fer fora la gelosia. <br><br>Una altra idea és aquella d'"i què?", o sigui, pensar sempre en el pitjor que podria passar. D'acord, és una mica bèstia, però mira-t'ho així: "Sí, ell m'enganya amb..." Doncs seria una cosa que tampoc no podries canviar, o que t'obligaria a plantejar si aquesta persona i tu teniu futur i, com acostumo a dir-vos, quan abans se sap això, millor. <br> http://www.3xl.cat/p3xl/3xlItem.jsp?seccio=home3xl&item=consultori&idint=155103669 El cas és que jo l'evitava, però ara estarem al mateix equip de bàsquet... quina cara li poso?Primer de tot, felicitats. S'ha de tenir valor per declarar-se, per expressar els sentiments, per tenir el risc de prendre mal. I també per acceptar la derrota. Costa molt més perdre amb elegància que guanyar, que ho acostuma a saber fer tothom (però no tothom guanya amb estil, tampoc...). Ara, atura't a pensar: mira, ho vas fer, oi, ho tenies clar i ja està fet, no es pot anar enrere. Ara, a donar la cara i a tirar endavant. No passa res, ningú no es mor. I la vergonya és un sentiment estúpid, si vols que t'ho digui, perquè només et fa sentir pitjor, no et deixa recuperar-te. Doncs hauràs de fer l'esforç, saps? A més, ja saps que no tens més remei. <br><br>Quan un s'arrisca a declarar el seu amor sempre hi ha la possibilitat que el rebutgin. És clar que normalment no ho fem a la lleugera, sinó tenint certa intuïció que hi ha un percentatge de possibilitats positives al nostre favor, o no ho faríem. O, almenys, saps que aquella persona no et farà mal... així que recorda que vas pensar això en el seu moment i que aquesta persona que mereixia el teu amor ara tampoc no es dedicarà a fer-te la punyeta. <br><br>És clar que això no és el que més t'importa. El que passa és que has quedat al descobert, vulnerable, en exposició sense protecció solar... però ja t'he dit que no passa res. No has fet res de dolent, només estimar i acceptar que no et corresponien. Tu has encaixat la pèrdua? Segueixes estimant aquesta persona? Si és així, sí que patiràs i hauràs de fer un intensiu d'enfocar la teva passió cap a un altre lloc més fèrtil... Si no l'estimes ja, no et preocupis que la vergonya se't passarà ràpid, perquè estarà clar amb la teva actitud que ja no t'agrada, que acceptes la seva negativa (també era el seu dret, no?) i que ara ja tens les teves mires fora de la seva persona i no la molestaràs per res... <br><br>El que importa en la vida quotidiana són els fets, no les paraules. Si li vas dir una cosa però ara li demostres que ja no t'importa, actuant amb normalitat, com si res no hagués passat, segur que es descol·loca i acaba per actuar també normalment. Si sempre et violentes, l'altre serà el teu reflex i es violentarà també. És una cosa de física, química o de reacció animal, no ho sé molt bé, però és el que sol passar. <br><br>Només si aquesta persona volgués tornar a parlar del tema seria quan et podries posar en guàrdia i utilitzar el recurs de: mira, prefereixo no parlar-ne i sento si et vaig molestar, ara està tot oblidat, tranquil. L'amistat és possible i tot sovint frega la sensació d'amor, la confonem quan algú ens fa sentir bé al seu costat, així que això que et va passar és comprensible. I si era amor, què? Doncs igual, tu pots enamorar-te i desenamorar-te, especialment quan saps que una relació té futur, així que no tens perquè estar igual que estaves fa uns mesos quan et vas declarar. Punt i a part, que es diu. Tu t'ho apliques i l'altre ho notarà, segur.<br> http://www.3xl.cat/p3xl/3xlItem.jsp?seccio=home3xl&item=consultori&idint=162502456 Tota l'estona ens estem discutint per les coses més ximples, però la veritat és que al final ens estimem. Llavors... per què discutim? No se suposa que la gent que s'estima no discuteix?Si vols que t'ho digui, no sou gens originals. L'eterna picabaralla dels enamorats és ja un clàssic i conec un munt de parelles que funcionen des de l'adrenalina de l'enfrontament i un substrat d'autèntic amor. Ja veus si podem ser complicades les persones... Suposo que sovint les parelles necessiten l'estímul químic de "l'enfrontament" (i ho poso entre cometes a propòsit) perquè aquest té un no sé què d'intens, d'autèntic, molt més interessant que la vida bucòlica i pacífica. Almenys ho és per a alguns, per a molts, diria jo. <br><br>D'altra banda, hi ha la cosa que en una relació, totes dues persones confronten diàriament la seva manera particular de veure la vida, el món, els fets quotidians, i es veuen en la situació de definir posicions, individualitats, de marcar els punts de la relació on cal dir per on vols que vagin... o fins i tot què no estàs disposat a acceptar. És cert que sovint són coses estúpides i ximples, per les quals, vist des de fora, no caldria barallar-se... però esdevenen una qüestió d'estat quan d'elles depèn decidir qui porta les regnes a la relació. <br><br>Vaig llegir un dia que els gossos es comporten una mica així. I ho dic perquè si ho veus en un altre exemple que no amb persones potser et sembla més clar: doncs resulta que en cada relació entre gos i gos o entre gos i persona, l'animal "s'apunta" mentalment qui ha guanyat, i això condiciona com se sent i com es comportarà més endavant. Si ha guanyat, se sent més importat -i l'altre és inferior, és clar- i ell assoleix el paper de "cap"... si perd, doncs assoleix que és menys que una porqueria i es deixa fer el que sigui. Això no vol dir que no intenti en les properes relacions canviar de paper, és clar... però si sempre perd o sempre guanya, queda clar quin és el seu estatus. <br><br>Sí, és un exemple extrem i primitiu, com ho és el comportament animal, però... oi que s'assembla perillosament al que fem nosaltres? És com si cada petita trobada decidís el rumb que prendrà el futur de la parella. La qual cosa, òbviament, és una ximpleria en si mateixa. Si ets madur i tens criteri del que importa i del que no té cap importància, potser et serà igual cedir... o no?<br><br>El fet de barallar-se no té perquè ser dolent si ho prens d'una forma constructiva, com una forma més de conèixer l'altre, i si hi ha realment per sota una bona entesa i amor, per què no dir-ho. Si estimes l'altre, la baralla és esport, és dialèctica, és entreteniment... si no fa mal, és clar. Una altra cosa és que les desavinences siguin serioses, que us insulteu o us ofengueu pel que l'altre diu o es posi en qüestió la vostra estimació o diferències d'aquelles que diuen "irreconciliables". En el moment en què un té mala fe, vol fer mal, destruir o anul·lar l'altre, la cosa ja no és una picabaralla, sinó una baralla de les bones, i cal decidir què fer, valorar la compatibilitat i la felicitat futura, que la vida és curta i no, no hem vingut a patir. <br> http://www.3xl.cat/p3xl/3xlItem.jsp?seccio=home3xl&item=consultori&idint=175940153 Com puc saber si tindré èxit o no, si em llanço pel que vull i li dic que m'agrada...?Jo voto pel "SÍ". Cal llançar-se i veure els resultats. Ja ho diu el refrany: "Qui no s'arrisca, no pisca", nois. Jo crec que si tens alguna cosa a dir al pap, millor treure-la i saber què. D'acord, és molt més senzill si tens totes les garanties que sortirà bé, que tots els signes mostren que tens totes les de guanyar (si és que aquesta seguretat al 100% és possible)... però jugar amb les cartes marcades no és el normal. Sempre cal arriscar. En l'amor i en tot, en definitiva. <br><br>Penso que, vist en retrospectiva (es nota que em faig vella, quina crisi que tinc, caram....), sempre ens acabem penedint molt més de les coses que no hem fet de les que has fet. Perquè de les que no vas fer sempre et queda allò de "què hauria passat si..." o la sensació de si va ser o no un miratge aquella sensació d'atracció que tenies amb algú. Pot passar-te que anys després, de la seva pròpia boca i amb la distància dels anys, et confessi com estava de tu... i au, tu a rabiar per no haver-te decidit quan estaven les coses tan a punt.<br><br>Sí que fa por llançar-se... Però és una por un tan irracional, perquè... i què si no surt bé? Què seria el pitjor que podria passar? No res. Si t'ho penses bé, tot són avantatges: alliberament interior i, si la resposta és "no", menys temps de patir, menys perdre el temps amb algú que no et sortiria i més oportunitats de buscar algú altre. <br><br>Al final, tots som persones i tots necessitem comunicar-nos, estimar-nos, sentir-nos importants per a algú. Que algú se't declari o et demani per sortir és motiu d'alegria, no d'incomoditat -encara que ja sé que sí, que passa, que la gent que no s'ho espera es posa molt nerviosa- i dir que sí o que no és decisió de qui ho rep i que tampoc no ferirà ningú de mort. Rebre carbasses és dur, sents que no "triomfes", però és directe, clar i necessari per no fer-se il·lusions. Trobo molt més injust que algú et doni llargues o falses expectatives quan té clar que algú no fa per tu, pensant que amb amagar-t'ho no et fereix. <br><br>No tens perquè agradar-li a tothom, en la vida. L'amor, ja ho sabem, no sempre és un sentiment recíproc, sinó que pots enamorar-te perdudament i ser un sentiment que només ve de la teva banda. Però, és clar, quan es produeix la coincidència, la pujada d'autoestima, de felicitat i de tot és sublim. Que t'ho perdràs per un tant per cent de possibilitats? I l'esperit d'aventura, la valentia i la capacitat d'encaixar els cops? Va, va...<br><br>Quan el que tens segur és el "no", cal anar a buscar el "sí". Si no hi vas, et quedes amb el "no" que ja tenies. Doncs... si el risc és un altre "no" igual que el que ja tens o millor encara, perquè et situa... vist així... a llançar-se, nois!! http://www.3xl.cat/p3xl/3xlItem.jsp?seccio=home3xl&item=consultori&idint=219830813 Tinc panxa, em sento fatal amb el meu cos i estic disposada a fer el que sigui per aprimar-me, què hauria de fer?No, no, no.... això de "com sigui" no pot ser. Si t'has d'aprimar, per salut i per sentir-te més bé amb tu mateixa, el que has de fer és una bona mentalització i després, un bon pla assessorat i controlat per algun professional. Vull dir metge, infermera, dietista o preparador físic, però de forma que algú pugui posar-te límits tant per dalt com per baix. <br><br>Aprimar-se és una lluita contra el desig, l'impuls de l'autosatisfacció pel menjar i fins i tot la constitució física i la genètica. Que ningú no et vengui que és fàcil o que si no ho fas és perquè no ho vols, perquè sovint les coses no són tan simples. I que no t'ho comparin amb deixar de fumar perquè, encara que és veritat que totes dues coses tenen un punt important de disciplina personal i esforç, menjar ho has de fer cada dia, mentre que de fumar no en tens cap necessitat. <br><br>Aprendre a menjar bé és el que has de fer, i millor si algú que en sap t'ajuda, com hem dit abans. I a analitzar com utilitzes tu el fet de menjar: si és per superar moments de nerviosisme, per exemple, de forma compulsiva o incontrolada, doncs aprenent a fer altres coses per relaxar-te, si ho fas per avorriment, doncs a no avorrir-te, i si ho fas acompanyant d'altres, doncs a modificar el que menges i en quina quantitat en aquells moments, per poder fer-ho però sense perjudicar-te. <br><br>L'exercici físic en temps de sedentarisme és també la clau. Sense obsessionar-se però de forma regular, adaptant-te al teu temps i als teus gustos, si pot ser acompanyada d'algú amb qui t'agradi compartir-ho, i aprenent a introduir-ho en la teva rutina diària ara i en endavant. Si ets de fer coses amb els amics, doncs un gimnàs amb algun exercici aeròbic o tipus jazz, per exemple. Si t'agrada tenir un temps per pensar tu mateixa, doncs una natació o córrer fent fúting.<br><br>Pel que fa a esperar o voler resultats immediats, ràpids i altres, no et deixis anar pel corrent "ho vull ja" dels anuncis o del món consumista. Qui et prometi això t'enganya. Hi ha coses que no funcionen així, ni serien bones per a la teva salut, tampoc. Estem massa acostumats a anuncis que ens diuen que ho aconseguim tot sense esforç i en temps rècord, i hem de ser conscients que ens menteixen. Perdre pes, quan tens una genètica en contra, és tota una heroïcitat i també tota una lluita en la teva vida, no deixis que et diguin que no ho fas perquè no vols o et facin sentir malament. Al final de tot, estigues en forma per tu mateixa, no per als altres. No siguis tan superficial com ells, va. http://www.3xl.cat/p3xl/3xlItem.jsp?seccio=home3xl&item=consultori&idint=219830592 Em vaig embolicar amb el xicot de la meva amiga, que també anava "tocat". Ella ens va veure i ara no em parla, amb tota la raó, però jo no volia fer-ho i m'agradaria que tot tornés a ser com abans.D'això se'n diu haver d'enfrontar les conseqüències d'haver perdut l'oremus, bonica. No hi pots fer gaire més del que ja has fet, i penedir-se no soluciona res, segons sembla. Has de demanar disculpes, has explicat el que passava i no te les han acceptat, perquè de vegades pot més el dolor o el criteri de l'altre que no posa la vostra amistat en el mateix lloc en què el poses tu, que t'has adonat del que valia quan l'has perdut (ja passa, ja). <br><br>De totes maneres, aquesta justificació tan gastada de l'"anava borratxa", o "col·locada" o "si me'n recordo de res" són el que es coneix com a excuses de mal pagador. Vull dir que l'alcohol desinhibeix, és veritat, et trastoca, també és cert, però al final acabes fent les coses que una mica ja volies fer i que el sentit de l'autocontrol, l'amistat, la fidelitat i el que sigui t'ho impedia. O sigui, que potser sí que sents una atracció per aquest noi, encara que sigui en el nivell semiinconscient de la borratxera. I per això ella no t'ho perdona. Perquè segur que hi ha persones que per mil anys que visquessis i mil litres que beguessis mai no t'hi trobarien, oi que sí? Una altra cosa és que ara tornis a tenir consciència (i mala consciència, per precisar) i t'adonis que hauria estat millor que no passés. <br><br>I ell, a tot això, què hi té a dir? Ho heu parlat? Ha tallat amb ella? A ell li ha perdonat i a tu no? Perquè és curiós, però, de vegades, les noies perdonen la parella, perquè la volen mantenir o perquè no la volen perdre, que no sé si és el mateix, però no a l'amiga. De l'amiga s'espera sovint més que del noi amb qui estàs. És com si la seva traïció fes més mal, fos més real que la d'ell, un tros de carn incapaç de controlar-se... No sé per quins set sous hem de justificar-los tant a ells i culpar l'altra. Potser és més fàcil que no veure que la nostra relació no és perfecta, que tenim defectes, que què estàvem fent per no veure-ho o per evitar que passés. I si la dona, l'amiga, és la culpable, tot quadra i ens trobem millor. Pensa que potser ella està en aquesta fase, perquè per veure la realitat li costarà alguna trompada més (mira, això de "trompada" en el fons és molt exacte) per veure on està el problema. Potser llavors se't torna a acostar. No perdis l'esperança però, de moment, mantingues-te allunyada, amable i propera, però no necessitada, i si les aigües han de tornar al seu nivell, ja ho faran. Si no, mala sort, estigues tranquil·la perquè ho has provat. En una altra ocasió pararàs més compte, oi? http://www.3xl.cat/p3xl/3xlItem.jsp?seccio=home3xl&item=consultori&idint=219830722 Em fa vergonya, però és la veritat, si me la perdo o no me la graven m'agafa la plorera i tot... Com ho puc superar?Aquesta és una obsessió més freqüent del que sembla, anònima, i pel que veig al teu nick ets molt jove i et costa de controlar-la, però tens una cosa a favor, i és que n'ets plenament conscient, que no és gaire normal sentir-se així de malament per una cosa que no és real, que és només un entreteniment. <br><br>Potser el que et falten en realitat són interessos més forts que no un programa de televisió. Tot i que no està malament que en gaudeixis, que et donin idees i et facin sentir, però no poden ser l'única base de la teva vida. Has de diversificar-te, buscar amics i amigues, grups amb qui, potser, compartir aquesta passió sense vergonya, però compartint el temps que li dediques amb persones de veritat. I també tenir altres aficions, com ara esports, col·leccions i sortides, que et facin tenir el cap ocupat i t'agradin i et sentis contenta. Si no, el teu món se sent reduït i es concentra en una única cosa, i això no és positiu ni beneficiós per a tu. <br><br>Per començar, t'ho has de prendre molt menys seriosament del que ho fas. El món no s'acaba -i tu ho saps- si no veus el teu programa i t'has de forçar una mica (com si practiquessis disciplina) a suportar-ho. Et farà forta i més madura, et donarà eines per suportar la pressió del dia a dia. I has de repetir-te que "no passa res" unes quantes vegades al dia fins que t'ho creguis de debò i puguis passar-hi sense. Llavors, encara que vegis la sèrie, sabràs que tu tens el control, i no ella, sobre el que fas o no fas. Sempre has d'aconseguir això, portar les regnes de la teva vida, prendre les teves decisions i no deixar que siguin altres coses les que et facin fer i moure't. Dosifica't voluntàriament, ajorna el moment, obliga't a passar de tot i comprovar que pots fer-ho i perfectament. Imagina una altra sèrie que tu inventaries, practica la creativitat, potencia el teu talent en el camp que ara domines. I, per exemple, compara la sèrie que tant t'agrada amb d'altres i busca-li a les altres els seus avantatges, perquè vegis que no és l'única i que, encara que és molt bona, tampoc no és res de l'altre món, només la creació d'unes persones, al teu servei, per entretenir-te. Siguis objectiva i et sentiràs molt millor i més a gust amb tu mateixa. http://www.3xl.cat/p3xl/3xlItem.jsp?seccio=home3xl&item=consultori&idint=219830721 Cada dia surten notícies que hi ha més embarassos no desitjats en adolescents. Com pot ser que passi si tenim tanta informació? I què podem fer si passa?Tens raó, no s'entén, però els números canten. L'any passat hi van haver a Catalunya un 26% més d'interrupcions d'embaràs no desitjats, 770 embarassos en menors de 20 anys (tres de cada quatre van decidir interrompre'l, però la resta van néixer) i, només a la ciutat de Barcelona, es van dispensar 8.332 pastilles de l'endemà i una de cada tres noies van dir que no era la primera vegada que la prenien. Una barbaritat. Tenim molta informació, però l'entenem, la interpretem, comprenem que va amb nosaltres??? Sembla que la resposta és no. <br><br>Curiosament, les noies sembla que som les que tenim més a veure amb aquest problema, perquè les estadístiques (a alguna cosa ens haurem d'agafar) diuen que els nois es posen el preservatiu molt més que les noies. O això diuen. Ells, en el 78% dels casos i elles en el 63%. També sembla que són les parelles estables les que es relaxen una mica més i tenen aquests ensurts i han de recórrer a pastilles o avortaments, segons el cas. Llavors... On creieu que falla la cosa?<br><br>Primer, si us plau, comenteu-me per què les noies cedim i decidim que estem dispensades del preservatiu. És una concessió al noi? I ara! Si ells sembla que ho tenen clar, no? Creiem que trenca el romanticisme? Doncs poseu-hi imaginació i sensualitat al moment. O és que si ho demanem pensaran alguna cosa com que som promíscues o alguna cosa semblant? Quina ximpleria! Pensem que no ens passarà res? Doncs passa, i hi tenim molt més a perdre encara que ells, no creieu? <br><br>Pel que fa a l'estabilitat de la parella i la deixadesa en l'ús del preservatiu, caldria plantejar-se per què relacionem el seu ús amb el concepte de confiança i no el lliguem senzillament al de seguretat. I si volem de totes totes deixar-lo de fer servir, un error, segons ens demostren aquestes xifres, llavors hauria de ser amb un bon mètode anticonceptiu que ens garantís que estem protegides. Per cert, dubtes69, sí que són efectius els anticonceptius des del primer mes, però no des del primer dia en què et prens la pastilla, però si te l'han donat vol dir que has tingut el ginecòleg/ga al davant i li hauries d'haver preguntat tot, tot i tot. I quan parlo de cobertura em refereixo en aquest cas davant la concepció, perquè una altra xifra alarmant és l'increment de malalties de transmissió sexual, de les quals ara no en parlarem perquè ja ens n'hem fet un fart en aquest consultori. <br><br>Us prometo que no em dóna cap comissió cap casa de preservatius. Però que en aquest mètode hi teniu uns gran aliat per seguir sent sexualment lliures i actius/actives i amb seguretat (en salut, concepció i de tot). No sigueu porucs ni cohibits, però sí sensats i prudents. No té res a veure amb ser creatiu, viu sexualment, romàntic i confiar en la parella. No és trencar cap relació ni mostrar promiscuïtat, sinó només continuar el joc sense riscos innecessaris. És posar-se el cinturó al cotxe, vacunar-se, fer totes aquelles coses que ens fan gaudir de la vida i evitar problemes. I demostrar cultura, civilització, alliberament i intel·ligència. Vol dir entendre de què va tot, no anar com un kamikaze. Així que, vinga, reduïm aquestes estadístiques que parlen tan malament de nosaltres, no creieu? http://www.3xl.cat/p3xl/3xlItem.jsp?seccio=home3xl&item=consultori&idint=219830572 Fa un mes i mig que vaig trencar la relació amb un noi de qui estava molt penjada i ara tinc por de sortir a la pista de nou. Com ho faig?Ho entenc perfectament. Et sents ferida i vulnerable, i sembla que tothom ho pugui llegir a la teva cara, en els teus moviments, en com et comportes, oi? Doncs mira, jo aquí tinc dues coses a dir-te: 1, que només ho notaran si tu vols que ho notin, si et planys de tu mateixa i actues com una víctima (llavors et tractaran com a tal) i 2, que encara que estiguis malament, com et tractin és cosa de dos, i hi ha molt bones persones pel món que estan esperant que els donis una oportunitat, i has de començar per estar oberta a coneixe-les. <br><br>Això no vol dir que vagis amb el lliri a la mà i siguis una bleda confiada. Una relació fallida serveix per aprendre, per saber què vols i què no vols repetir. No estàs condemnada a seguir una pauta errònia, ets capaç de rectificar i, sense deixar de ser tu mateixa, maniobrar i valorar una nova relació des del punt de vista de l'experiència prèvia. És un fet positiu, no negatiu, tal com tu t'entossudeixes a veure-ho. <br><br>Potser l'enfocament que cal donar-li és aquell que diuen els anuncis "perquè jo ho valc", que és donar-te el valor que mereixes, pensar que et vindrà fantàsticament bé sortir i passar-ho bé, sense pensar en relacions de futur ni res, només pel gust de gaudir de les amistats, de la diversió, de la seducció... no et facis embolics pensant si trobaràs un príncep blau o volent només rossos amb els ulls blaus perquè així et tanques mil portes. Juga a conèixer gent, a fer-ne un fitxer, a descobrir gustos absurds i aficions genials, caràcters únics i personalitats desbordants. Perquè tinguis on triar i remenar. I tu, deixa que et coneguin a poc a poc, no revelis els teus defectes a la primera i esforça't per sentir-te com si fos el primer dia del món (això cada dia que surts), amb moltes coses bones que estan allà només per als teus ulls. <br><br>I si pot ser, no reculis ni tiris la vista enrere. No s'ho val. El passat està passat, i comparar està malament, no serveix per res perquè dues persones mai no es poden comparar, no hi ha cas. I més quan no ha funcionat, no pots voler repetir el mateix patró, així que igual, com més diferent sigui la gent que coneguis, més oportunitats d'aconseguir-ho. De totes maneres, vull insistir que sortir no significa "anar de cacera", perquè les coses importants normalment no surten quan les busques, sinó que arriben per si soles, especialment si estàs preparada per rebre-les. Molta sort!<br> http://www.3xl.cat/p3xl/3xlItem.jsp?seccio=home3xl&item=consultori&idint=178123634 L'ex de la meva amiga ara em va al darrere, què passa ara amb ella?És curiós com existeix allò que en diríem un "codi ètic entre amigues" escrit en foc als nostres cors però no escrit enlloc a part d'aquí. I és un codi molt sui generis perquè cadascú l'interpreta com vol i el trenca si toca... ai, mare, anem a veure què hi diu, en el capítol dels "ex" de les amigues, va...<br><br>Article 1. Els "ex" de les amigues ja han estat propietat d'una altra, que pot ser o no amiga real perquè se'l va quedar sabent que ja ens agradava a nosaltres o no. Si no ens agradava i ara sí, tenim tot el dret de provar-ho perquè ella ja no el té.<br>Article 1. apartat a) Si ells van tallar perquè ella ja no el volia, no hi ha inconvenient possible, a excepció de si s'esdevé la situació de l'article 2a.<br>Article 1. apartat b) Si ells han tallat perquè ell ja no volia, llavors estan en joc els sentiments d'ella. Si el fet que ell no volgués seguir és que estava per tu... llavors es pot considerar agravant, però tu pots tenir les teves raons i l'amor no es pot aturar, no creus? Ah, que és una excusa? D'acord, potser sí, però són coses que poden passar.<br><br>Article 2. Quan una amiga s'interessa per un "ex" es poden despertar records de la relació i, de vegades, ganes de reactivar l'antiga relació. Digue-li territorialitat, sentit de la propietat, enveja o ganes de tocar la pera. O potser és que s'adona que si ho vol una altra, és que és més interessant de tenir. I l'argument és que anava primera, encara que se li hagi passat la tanda. <br>Article 2. apartat a) Si ella torna a interessar-se i t'ho fa saber clarament, tu pots donar-te per assabentada o dir-li que ja va tenir la seva oportunitat i que deixi de tocar la pera, que és com el gos aquell que ni menjava ni deixava menjar.<br>Article 2. apartat b) Si creus que ella torna a estar interessada o no ho ha deixat d'estar mai, hagi qui hagi tallat, però no t'ho diu, pots pensar que et deixa pas malgrat tot o que li fa massa mal. I llavors has de decidir si fas cas al cor, a l'amistat o si aquestes dues coses fan de mal comparar... <br>Article 2. apartat c) L'opinió d'ell aquí compta més que cap, perquè cal saber si encara hi ha possibilitat que torni i tu només ets un "recanvi" o realment ja ho té clar que allò es va acabar i ara està encantat de provar-ho amb tu. La competència no significa res quan el comprador té clar quin producte vol. Tingue-ho present. <br><br>Article 3. Si hi ha impediments ètics que et facin pensar, ja sigui en l'article 2a o en el 2b, el que pots fer sempre és sentir el teu cor i saber si realment estàs per aquesta persona o no. Com deia abans, amistat i amor són coses molt diferents que han de passar per dificultats per demostrar-se veritables. Si tu actues i decideixes que tires endavant i l'ex, que és amiga teva, s'ho pren malament, com una traïció, sabràs que tu no l'importes tant com a amiga. Si ella accepta o aguanta, sabràs que ell no l'importava tant. Pots saber per quina de les dues reaccions es decantarà? Probablement, no, o potser sí que la coneixes prou a ella. Però no ho sabràs fins que passi... així que la decisió serà sempre teva. Pensa si ell s'ho val i ella també i no triïs més que per tu, que ets amb qui vius i viuràs sempre. La consciència, el cor, l'amor... són les teves prioritats i criteris, i de ningú més. No ho oblidis.<br> http://www.3xl.cat/p3xl/3xlItem.jsp?seccio=home3xl&item=consultori&idint=153319895 Ja vaig perdre una oportunitat amb la noia que m'agradava i ara que hem reprès l'amistat... he d'esperar a veure si per fi l'aconsegueixo?Cal estar obert a totes les possibilitats però no confós i encaparrat amb cap d'elles... Vull dir que si t'obsessiones a jugar un joc a les cartes, potser et tanques qualsevol altra possibilitat, i si en jugues gaire a la vegada, no n'acabes cap. No sé si la comparació és gaire bona, no, però al que em refereixo és que de vegades ens capfiquem amb una cosa o una persona només pel fet que sentim que en el passat va ser un fracàs, i ho tolerem malament, això. El que vols és saber que eres capaç de fer-ho o d'aconseguir-la, i de reparar allò que sents que vas fer malament, d'aquell tren que dius que se't va escapar... però potser el que vols ara no és pujar a un tren sinó a un autobús, a un vaixell o a un helicòpter...<br><br>Potser aquesta noia està bé com a amiga però no com a parella. Potser hauries de conformar-te amb això o, si no sents que hagi de ser aquest el seu paper, prendre la decisió d'atrevir-te amb les conseqüències que calgui, encara que sigui perdre-la, o mai estaràs tranquil al seu costat, i també és una pena. Pensa què vols que sigui de veritat, i si hi ha més persones en el teu panorama que també tenen un paper per a tu. <br><br>Has de fer una reflexió ben seriosa i treure-li el vernís aquest de perfecció i d'amor ideal que li has posat a aquesta noia. Primer, perquè els amors "ideals" no existeixen: només persones que encaixen bé, com podrien encaixar amb un altra... i no vull ser cínica, ei, que jo crec que hi ha parelles meravelloses. El que passa és que el cinema, la literatura, etc. ens fan creure que només hi ha un amor únic i veritable, i llavors ens crea una angoixa total el fet de pensar que potser és aquest o aquell que deixem passar, que no atenem, o que s'ha acabat. <br><br>Però la vida continua sempre, s'obre pas i busca ser feliç. Així que hi ha gent que perd la parella perquè trenca o fins i tot perquè mor, i al temps recupera una altra història, tan bonica o més que l'altra, o potser senzillament diferent. No ets diferent si vas amb una colla que si vas amb altre, si estàs parlant amb la teva mare o amb una companya? Doncs amb les parelles igual. <br><br>I això d'esperar, com tu dius que podries fer, de vegades et fa perdre altres oportunitats que tens davant dels ulls i potser veuràs d'aquí a un temps, quan ja hauran passat, i te'n tornaràs a compadir. Jo de tu, si vols una cosa, intentaria tantejar el terreny, o directament o indirectament, i decidir si fas alguna cosa per tenir-la. Si no surt, au, fora, oblida-te'n per sempre amb el convenciment que vas fer el que vas poder. I prou, ja està bé, deixa't en pau, dóna't l'oportunitat de començar de nou, d'equivocar-te, d'aprendre dels errors o, senzillament, de fer punts i a parts sense més sentiments de culpa, que són com una àncora que t'ofega. Fés el que hagis de fer, comprova com et surt i gaudeix dels resultats. <br> http://www.3xl.cat/p3xl/3xlItem.jsp?seccio=home3xl&item=consultori&idint=219142089 Sempre he patit de restrenyiment i em posa dels nervis. Voldria saber què fer perquè les coses canviïn per sempre.Tens tota la raó, noia, que és una de les coses angunioses que hi ha, això d'anar restret. És com una bomba a punt d'esclatar... però que no esclata, o que ho fa amb dolor i malestar, o a deshora. I aquest és un problema que té a veure molt amb el caràcter, amb l'estil de vida i també amb la genètica, com no ho havia de ser, si hi ha fins i tot gens per a la infidelitat!<br><br> <br><br>L'estil de vida sedentari, estar quiet i assegut tot el dia estudiant o al costat de l'ordinador no afavoreix gaire el moviment dels budells. L'esport i el caminar són grans col·laboradors per a les persones que, com tu, pateixen aquest trastorn. D'altra banda, portar una dieta rica en fibra, equilibrada i beure força aigua fan que es donin les condicions idònies al budell perquè s'absorbeixin bé tots els nutrients i segueixi havent-hi aigua per a una bona sortida del tub digestiu, tu ja m'entens... si no, tot es resseca i queda atrapat al final del túnel. <br><br> <br><br>També es recomana per a les persones restretes seguir una rutina clara als matins, com fem que aprenguin les nostres mascotes: tenir una hora de llevar-se amb temps per esmorzar, moure's per la casa, fer uns exercicis suaus i, abans de sortir, passar pel vàter. Si no en tens ganes, no passa res, t'hi estàs una estoneta i ho proves. Tampoc no cal estar-s'hi gaire, amb llibres, revistes i consola de videojocs perquè llavors perds la concentració i tampoc no estàs pel que estàs, i l'anus pateix, ho sabies? Així doncs, vas al que vas, t'hi concentres, no t'esforces gaire tampoc (fer força pot produir més mal que servei) però t'hi vas fent a la idea. Ah, i tampoc no et posis histèrica perquè el cervell és qui controla i llavors es posa de cul, mai millor dit. <br><br> <br><br>Tanmateix, trobaràs a les farmàcies i herboristeries un seguit de productes laxants per promoure això d'anar de ventre, però cal que sàpigues que sempre que puguis és millor evitar-los. Tot i que alguns remeis naturals són efectius, com ara les prunes i els kiwis en dejú, tot el que et donin com a herbes en infusió o, encara més, pastilles, poden ser contraproduents, perquè acostumen el cos a rebre un ajut que potser no hauria de tenir, sinó aprendre a fer-ho sol. A més, utilitzades malament o de forma massa regular (com ara els qui les prenen per perdre pes, un error perquè en realitat només fas que irritar el budell i evitar l'absorció de nutrients útils i necessaris per al cos) poden ser molt nocius i posar-te malalta. Si tens cap dubte, prens, has vist o t'han dit d'algun remei, consulta-ho sempre abans amb el teu metge, la persona de confiança per a tot el que vulgui dir salut. <br><br> <br><br>Finalment, el que et deia de la personalitat o el caràcter que també hi influeixen, vull dir que tenir tranquil·litat, saber relaxar-se i reduir tensions és essencial perquè totes les coses recuperin el seu ritme. El cos és una màquina perfecta però delicada al mateix temps, paradoxalment. N'has de tenir cura de forma global. Si creus que estar estressada et surt per la cosa del restrenyiment, doncs potser aquest és un avís que això no funciona, i no ho arreglaràs si poses remei a la causa, no a l'efecte, oi que té lògica? Doncs res, espero que en endavant la cosa funcioni! http://www.3xl.cat/p3xl/3xlItem.jsp?seccio=home3xl&item=consultori&idint=139409363 Encara no surto amb aquest noi, però ell, que té "pasta gansa", m'omple de regals, i a mi em molesta molt. Ho fa per guanyar-me o per què?No sembla que et faci molta gràcia el que està passant, pel to de tota la teva consulta. Sembla que a qualsevol li ha d'agradar que el mimin, que l'omplin d'atencions, però això, tens raó, és una experiència que cal passar-la: si la persona t'agrada, els regals subratllen que és un encant, i si no t'agrada o t'ensumes que no és legal, els regalets també et fan la mateixa flaire... que els utilitza com una estratègia més per aconseguir el que vol. <br><br>Un dubte i curiositat alhora: t'agraden els seus regals? T'encerta amb els teus gustos més amagats o són d'aquells "tradicionals" per quedar bé (flors, bombons, joietes...). Sap quins llibres t'encanten i quina música? Perquè això voldria dir que s'ha pres la molèstia de coneixe't una mica més en profunditat, i té el seu mèrit. <br><br>I, al final, què vol? Et vol a tu. Què és dolent, que et vulgui? Penso que en el fons això és molt afalagador, no creus? El que passa és que sembla que tu, que et cau la baba que algú et vagi al darrere, no ho neguis, en el fons desconfies d'ell. Potser et penses que si li dóna el mateix tracte a les persones que a les coses, tot és per ell comparable, amb un preu i, per què no dir-ho, capaç de convertir-se en una pertinença més, en una possessió. I tu no ets propietat de ningú, això està claríssim. <br><br>A més, a tu això de la pasta ¿una cosa que normalment no molesta a ningú- et sembla un greuge comparatiu. Em sembla que tu preferiries (l'hi podries dir) que es guanyés el teu afecte per ell mateix, amb gestos i no amb obsequis. Amb paraules i fets, i no amb coses que només demostren si té bon gust i tela llarga o no. <br><br>De totes maneres, et recomano que tampoc no discriminis els "pobres nens rics" perquè fer discriminació positiva és tan dolent com fer-la en negatiu. Tothom té dret a lluitar per una altra persona, sense que els diners siguin un impediment (que sembla que sí que ho poden arribar a ser) i te'l miris de debò tal com és. Si quan ho fas no t'agrada el que veus, doncs res, adéu i prou. Si, en canvi, et sembla que despullat ¿això és un símil, no cal que arribeu a tant si no voleu- i sense ornaments et val, doncs... per què no? <br><br>Finalment, cal dir que el tema dels diners, a la vida, és així de complicat: si els tens perquè els tens t'has de guanyar l'aprovació de la gent igualment (si no es comprèn), i si no els tens, perquè tens enveja dels altres o perquè no pots comprar el que els altres sí poden. Ufff... no m'explico: no vull que en el fons el que et faci ràbia és no poder estar a la seva alçada, sentir-te menys perquè no pots igualar les seves apostes i que això espatlli la relació abans que no comenci. I també et recomano que facis examen de consciència a veure si, al final, el que dius que no t'agrada és justament el que en el fons t'atrau una mica: estar a prop d'algú que no té problemes per gastar, que té un nivell de vida amb moltes comoditats i luxes i tastar una mica del seu món... encara que ell no sigui el teu home ideal. Compte amb la tria! Que ningú prengui mal! http://www.3xl.cat/p3xl/3xlItem.jsp?seccio=home3xl&item=consultori&idint=134305592 Sé que tard o d'hora haguéssim tallat, però em sap tant greu... Encara que som amics, tinc molts sentiments barrejats i voldria saber interpretar-los, per a aquesta i altres relacions que pugui tenir.S'acaba l'any com s'acaben totes les coses... fins i tot l'amor, en alguns casos. Espero que això no us passi a vosaltres, que esteu encantats i en parella, però vull acabar l'any amb un missatge d'esperança i de renovació per a tots i totes que, aquest any, heu acabat amb algú i us sembla que no tornarà a sortir el sol o us sentiu una mica decebuts amb el romanticisme i amb el propi amor.<br><br>L'important no és retenir com sigui algú, és retenir bons moments, estar a gust i saber acceptar quan una relació no pot anar més enllà. No us poseu tristos i negatius enfocant el tema com si mai més poguéssiu sentir el mateix, perquè us asseguro que això no és així, i que es repetirà. Mai serà exactament igual, perquè cada persona és diferent, però sí igual de gratificant. Si has sabut estimar algú, és perquè tens tot el que cal tenir per lliurar-se a l'experiència. Aprèn del que has passat, però no en el sentit de tornar-te dur i esquerp, sinó assimilant que la vida té aquestes possibilitats, relliscades i finals, però que no són un final definitiu, només un tancament d'etapa.<br><br>És cert que costa d'acceptar un fracàs, perquè et preguntes quines coses fallen, i tendim a atribuir les culpes a la nostra forma de ser, no a la combinació que formem amb un altre, i a les coses fetes o dites, que són les que de debò han funcionat malament. No som nosaltres el problema, i això ho podrem demostrar ben aviat. Cal aixecar-se i continuar. No sigueu babaus i apagueu aquest CD amb la música que us recorda el passat: fora escenaris tristos, fora autotortures i fora tot el que ens faci mal. Recuperar-se és una qüestió de voluntat i d'humilitat: cercar ajuda, companys, amics, família, gent que t'escolti i gent que t'estimi, perquè n'hi ha per tot arreu.<br><br>I obrir els ulls a les oportunitats, al futur que tenim davant nostre i que pot ser magnífic cada dia que et lleves, només perquè estàs viu i ho tens tot per ser feliç. La sort, cal buscar-la, cal cridar-la i cal no deixar-la passar. Tanqueu les portes i feu-vos grans d'una vegada acceptant que les coses s'acaben... però que d'altres sempre poden començar. Això és el més bonic i el més arriscat que té ser aquí, dempeus al mig del planeta, tan sol i tan acompanyat com es pot estar. Uf, quina cosa tan esotèrica m'ha sortit! Serà que els astres em diuen que la cosa no acaba aquí...<br><br>Un darrer consell. Feu uns bons propòsits per a l'any nou: deixeu-vos cuidar com mereixeu i agafeu aire, perquè segur que el 2004 serà un any emocionant i ple de possibilitats. Estigueu atents a les oportunitats i no us priveu de les experiències úniques i les persones genials que coneixereu i amb qui podreu compartir la vostra vida. Un petó ben gros. <br> http://www.3xl.cat/p3xl/3xlItem.jsp?seccio=home3xl&item=consultori&idint=132674753 Em passa darrerament que he de fer de "mama" dels meus amics i amigues, que beuen i es maregen i jo sóc l'única que aguanta el tipus. Ja n'estic farta! Què hi puc fer?Per suposat, no conformar-te, reina. Una cosa és l'amistat i altra, abusar. Ja se sap que de vegades passen coses i, gràcies als amics, anem tirant. Avui per tu, demà per mi. I per tant, has fet bé de donar un cop de mà. Però, és clar, de vegades la cosa comença a passar-se de rosca i t'adones que esdevé un costum. I tu has de mirar pel que tu fas, no pels altres. O, almenys, fer que els altres entenguin que aquesta no és la teva obligació i que no es poden confiar en el fet que tu els trauràs les castanyes del foc. <br><br>I, mira, si veus que totes aquestes maniobres i converses que tens per explicar-ho no funcionen, un dia d'aquests pots passar a donar-los un bon ensurt no responent com ells esperen, amenaçant amb trucar els seus pares perquè els recullin o trigar força més del compte a donar ajuda... potser així s'espavilen... si no ho entenen per les bones. <br><br>Entenc que queda lleig deixar tirada la gent i fins i tot que jo et digui aquestes coses així de dures, però hauràs de posar les coses clares: aquest cop, passa, però el proper, no comptis amb mi, i estàs advertit. I qui avisa, no és traïdor. Tu tens tot el dret del món a divertir-te i a no agafar responsabilitats que no et pertoquen, i si ja ho has fet, d'acord, però no es pot convertir en un mal costum, perquè la gent s'hi penja que dóna gust.<br><br>La gent ja és prou gran per saber on es fica i també per respondre de les conseqüències dels seus actes. No és just ¿i ells ho saben- carregar-te tu amb el mort, així que estàs en el teu dret de fer la pataleta i, fins i tot, de dir que no vas amb aquest grup de gent si realment no et convé. Canviar de grup d'amics per sortir de tant en tant no estaria mal perquè puguis comparar i vegis que això teu no té perquè ser l'excepció, perquè em sembla que estàs agafant complex de "la bona noia" o "la seriosa". I no és cert, si vas amb altra gent potser veuràs que no sempre t'ha de tocar fer el paperina, que fins i tot t'ho pots passar bé, que hi ha maneres de fer gresca sense acabar per terra i, el que és més important, compartint responsabilitats entre tots. <br><br>Els amics són un tresor, no un bombó enverinat, i, tot i que els has de donar oportunitats ¿tothom les mereix- has de triar el que a tu et va, no conformar-te i passar a fer de mare en comptes de col·lega. Au, va, que ja veuràs com si t'allunyes reaccionen i es comporten. I, si no, és que no estaven fets per a tu... qui ho vol?<br> http://www.3xl.cat/p3xl/3xlItem.jsp?seccio=home3xl&item=consultori&idint=218051585 M'ha sorprès molt que en la relació sexual amb el meu xicot noto una olor estranya i no sé si és ell o sóc jo o què és... Què en penses?Però mira que en sou, d'inconcrets, en les preguntes que feu. Jo és que he de treure-li la pols a la bola de vidre màgica que tinc perquè si no, és que no veig res. A veure, per exemple, en aquest tema de les olors em manquen moltes dades: va, en quin moment ho notaves? Tot l'estona, només en un moment concret? Venia de tu, d'ell, de tots dos, de l'ambient, potser? Aquí cal precisar perquè poden haver-hi diferents raons...<br><br>L'olfacte és el més primitiu dels sentits humans i el que compartim amb els animals. Percebem les olors a un nivell instintiu, gairebé, i percebem segurament més coses que no les que produeixen una aroma clar, com poden ser les feromones que emetem i que en realitat no tenen una olor coneguda. També ensumem el perill i segurament l'amor... <br><br>Durant les relacions sexuals hi ha molts fluids en moviment, des de la suor dels cossos amb l'exercici, els fluids sexuals, tant l'esperma com el líquid vaginal, i tota aquella barreja d'olors personals induïts (cremes, perfums, aliments...) o naturals. Queda constància que mai la importància de la higiene personal, no tant per demostrar que ets presumit o presumida si no per consideració als altres, que a ningú li agrada que l'embolcalli una ferum a "tigre" o a "tigressa", oi? En les situacions més íntimes és quan resulta més revelador i més molest. I curiosament també destaquen els perfums més forts i intensos, les colònies més emprenyadores -teves o d'ell- que en combinació amb la suor que a tu et poden repel·lir. <br><br>D'altra banda, les olors canvien amb el que mengem, especialment amb aliments com la ceba, els espàrrecs o les carxofes, que fan que la suor i l'orina siguin molt més fortes. O altres com l'all o el peix, que tenen una gran capacitat d'impregnar la pell, les mans... Per tant, està bé controlar aquest tema si és possible menjant coses més suaus, si és que tens aquesta consciència de fortor. D'altra banda, el joc sexual et dóna moltes possibilitats i pots canviar les coses una mica amb subtilesa suggerint jocs de massatge sensual amb cremes, essències, etc. I potser així contrarestes les olors molestes.<br><br>Si del que estem parlant és d'una olor peculiar al semen o al flux vaginal, llavors s'imposa (a més de per seguretat, ja sabeu què en penso) l'ús del preservatiu, que també n'hi ha amb diferents aromes i gustos que hi poden ajudar. <br><br>Finalment, si veus que aquest tema de les olors persisteix i et sents incòmoda, has de tenir prou confiança per parlar-ne amb la teva parella, a veure si ell té més clar d'on ve. http://www.3xl.cat/p3xl/3xlItem.jsp?seccio=home3xl&item=consultori&idint=218051552 Jo sóc gai, però no em sento ni infidel ni promiscu per naturalesa, ni de bon tros. Sóc estrany o què?I qui ha dit que te n'hagis de sentir? Aquesta és una idea com tantes preconcebudes, potser perquè les persones homosexuals que han donat més la cara i han reivindicat els seus drets i la seva sexualitat han estat els més expansius, suposo, i que donen la imatge més frívola del tema. Però d'aquí que siguin sinònim de tot el grup de persones gais, això sí que no. Et puc dir de ben bona tinta que hi ha tantes classes de persones homosexuals com d'heterosexuals. N'hi ha de molt efeminades i de ben virils, i de molts no ho sabries dir només pel seu aspecte o comportament, perquè són exactament igual que qualsevol altra persona i, per tant, amb totes les varietats de caràcter que puguin haver, com tu n'ets la mostra. <br><br>Com fa poc algú va consultar, buscar parella quan ets gai i no et va l'ambient més promiscu no és tan senzill, perquè la gent no porta cartells a la cara i perquè fa, si més no, més por ficar la pota en les trobades casuals (encara que et diria que avui dia et pot passar exactament igual si busques parella heterosexual, i t'encapritxes o t'enamores d'algú que resulta no ser-ho). Però més enllà de la coberta més escandalosa de la moguda, hi ha persones de tota mena, també de tranquil·les i fidels, que busquen estabilitat i no només marxa. Sembla estúpid recalcar-ho, però és igual que passa quan busques parella heterosexual, que hi ha persones que volen provar, canviar i tastar, i altres que no. N'hi ha d'expansius i tímids, d'oberts i tancats. No t'has de sentir estrany en absolut. <br><br>Llavors, el que has de fer és buscar i buscar (qui no!) i comprovar que l'altre es troba en la mateixa ona que tu, que vol el mateix i que no et trobaràs amb algú que et farà patir perquè no està disposat a estar només amb tu. Repeteixo, que no et costarà més que si fos una parella convencional, però tu també has d'estar una mica més obert a conèixer més persones, no agafar una i ja, au, per sempre... Això no passa així, els prínceps blaus es van extingir al mateix temps que els dracs, i cal que tu mateix et coneguis en relació amb una altra persona: com et comportes, què n'esperes, i això és molt diferent en el salt de la teoria (mental) a la pràctica. Vinga, noi, anima't i deixa't portar, gaudeix de la llibertat de ser jove i de cercar la teva vida, de conèixer gent diversa i després, decideix-te i compra! http://www.3xl.cat/p3xl/3xlItem.jsp?seccio=home3xl&item=consultori&idint=218040674 M'empipa que els meus amics mai no trobin un moment el cap de setmana per quedar, perquè no els deixen, no poden o jo que sé. Així doncs, amb qui quedo?Els amics són, sens dubte, una de les parts més importants de la nostra vida: ens fan costat, ens escolten, ens donen confiança de les seves coses i, per sort, no només ploren amb nosaltres, sinó que també ens ho passem bé! Tenir algú amb qui compartir el temps de lleure, fer pinya i equip per sortir i gaudir és una canya! Tens raó que no és el mateix anar per lliure, tot sol, a una discoteca o on sigui que amb els col·legues, perquè sempre dóna més joc, tens amb qui parlar, comentar i riure... Però sembla que en el vostre cas alguna cosa falla. <br><br>En el cas de <b>Fantasy_star</b>, m'agradaria saber quina edat tens i si, pel que sigui, a tu els teus pares et donen molta més llibertat que als teus amics, i si no deu ser per això que no se sumen a les teves propostes. També caldria veure si allò que a tu et ve tan de gust fer en el teu temps no acaba d'agradar gaire els teus amics, perquè sovint quan és una cosa que vol tothom ja poses ganes per aconseguir que et deixin, almenys alguna vegada, si no de forma normal. Comentes en la teva consulta que et surten amb excuses com que han d'estudiar, però potser no són només això, excuses, sinó que per a ells aquesta és una tasca important (o per als seus pares, que els obliguen a complir-ho) i per a tu no tant. Està clar que no tothom té el mateix criteri i que tampoc no és cosa d'enfadar-se perquè els altres no coincideixin amb tu. <br><br>Tot això t'ho dic perquè facis molt seriosament la reflexió si no vas massa endavant i els altres no et poden seguir perquè no poden o no volen i llavors, valoris si vols acomodar-te al seu ritme i cedir a fer coses més tranquil·les (com estar junts fent un treball de classe) o passes de tot i segueixes endavant, buscant una altra gent que estigui més a la teva ona. No hi veig cap altra sortida, de moment. I si de veritat penses que tot el que et diuen sona fals, doncs potser és perquè al fons penses que a ells no els agrades tant per ser íntims amics o ells no t'agraden tant a tu tampoc... No ho sé, pensa-hi, perquè el més normal és justificar els bons amics, no acusar-los. Llavors, és que no són tan bons.<br><br>Els que tampoc no són gaire bons són els suposats amics de la <b>laiona13</b>, ja que pel darrere diuen coses ben diferents d'ella i no es comporten amb la fidelitat de la bona gent. No sé per què, però hi ha una gran tendència a pujar al carro de la farsa i a ser crítics implacables amb tothom, fins i tot amb els amics quan aquests es giren. I això no és just. El primer que hauria d'assabentar-se del que no ens agrada és la persona implicada. Per dues raons: perquè si és el nostre amic es mereix el nostre consell (ben dit, és clar) i perquè dir coses pel darrere ens deixa en un lloc desastrós a nosaltres, no a ells, ens deixa com a traïdors/es i males peces. Us dono un consell a tots com els que em van donar fa anys i que porto ben clavat a dins: sempre que parlis d'algú, encara que no hi sigui, fes-ho com si fos al davant. Així mai et penediràs d'haver dit alguna cosa fora de lloc. I mai et podran acusar de dir res que no sigui el que li diries també. En el teu cas, <b>laiona13</b>, jo deixaria de perdre el cul per algú que ha demostrat que no s'ho mereix, i mira, per variar, li ho diria a la cara: sé el que dieu i, per tant, prefereixo passar de la vostra companyia. Estimada, el mar és ple de peixos i sempre hi ha ànimes desitjant trobar la seva bessona en amistat i en amor. Patir per algú que no ens estima sabent-ho és malaltís, així que canvia d'aires, però ara mateix. http://www.3xl.cat/p3xl/3xlItem.jsp?seccio=home3xl&item=consultori&idint=218006975 Em fa vergonya consultar-ho, però ja és el segon o tercer cop que tinc una irritació molt molesta als genitals. Què podria ser? Una cistitis?D'irritacions als genitals n'hi ha de moltes menes i no es pot parlar per parlar: s'han de veure per poder-ne parlar. Primer, hem de situar on és aquesta irritació, perquè l'aparell genital femení és complex. Tenim irritacions als llavis majors o menors que poden ser per fregament amb la roba interior, amb els dits per gratar-se o masturbar-se o amb les relacions sexuals. Solen provocar picor, envermelliment, granets o inflamació d'alguna glàndula de la zona (com la de Bartolino, que es pot infectar també) i fins i tot flux. <br><br>També hi ha la irritació a la uretra, que és el conducte i orifici per on surt l'orina, i llavors estem parlant d'infeccions d'orina que afecten la bufeta i també s'anomenen "cistitis" i que poden tenir diferents orígens, com ara les relacions sexuals, ja que algunes poden donar aquestes infeccions pel microtraumatisme que suposa o per transmetre gèrmens de la pell al conducte urinari per fregament, i són les que es coneixen com a "cistitis de la lluna de mel". Les infeccions d'orina en dones són molt freqüents perquè el conducte urinari és curt i és fàcil que els gèrmens de la vulva passin i el contaminin, i causen coïssor i mal al fer pipí. Es tracten amb antibiòtics però te'ls ha de receptar el teu metge, així com la forma més adient de prendre'ls en cada cas.<br><br>Finalment, tenim la part més interna dels genitals que és la vagina, que també es pot irritar, per desequilibris de la flora vaginal (noies, a menjar iogurts i a evitar el sabó directe en la zona!), i per manipulació en la zona, sigui amb relacions sexuals, masturbació o introducció d'objectes. Si s'irrita la vagina, llavors pot donar dolor intern, coïssor, flux més abundant i amb diferent color i olor. <br><br>També cal dir que totes les malalties de transmissió sexual (herpes, gonorrea, clamídies, etc.) tenen com a símptoma més freqüent i evident la irritació vaginal, però diagnosticar-les és cosa de professionals. Per tant, és hora ja que et deixis la vergonya a l'armari i vagis al metge o al ginecòleg. A veure, no pot ser que per aquest sentit estrany del pudor deixis que proliferi una malaltia. La salut no entén d'aquestes coses i els metges estan curats d'espants, noies. Ho han vist i sentit pràcticament tot, i teniu tot el dret de consultar-los, també anant-hi soletes si us fa tant de tall anar-hi acompanyades. És impossible proposar una solució miraculosa fent una consulta aquí, està clar, perquè aquestes coses cal veure-les, ja que un vermell així o aixà canvia, una inflor cal distingir-la i si al final resulta que no és res, doncs millor per a vosaltres. Millor passar-se de prudents que arribar amb una cosa grossa que us posi en perill. http://www.3xl.cat/p3xl/3xlItem.jsp?seccio=home3xl&item=consultori&idint=218007141 No puc evitar sentir una música i que se'm quedi al coco durant hores i fins i tot tota la nit. Com em podria relaxar?Obsessió és la paraula. Quan, en contra del pensament racional, el teu cos, la teva ment, el que sigui... fa una cosa diferent i sovint no desitjada com ara agafar-la amb una cançó sense que puguis parar de pensar-hi en tota una nit, d'això se'n diu comportament obsessiu. Però la pregunta en realitat seria: per què ens obsessionem? Doncs l'obsessió es podria veure com un símptoma d'un estat general d'ansietat provocat pel ritme de vida, l'estrès, la pressió ambiental o personal. Al final, és una mena de desequilibri al cervell provocat per una irritació nerviosa, un nerviosisme en un nivell alt. Quan arriba a graus extrems, els psiquiatres la tracten amb la mateixa medicació que prenen les persones amb depressió, ja que no deixa de ser un curtcircuit dels neurotransmissors. <br><br>Hi ha diferents teories o estratègies per superar una obsessió com aquesta que expliques o qualsevol altra. Una és la de la substitució, és a dir, buscar altres coses per fer en el moment en què et vénen ganes de fer allò que t'obsessiona, planificant quines altres serien millors per a tu. És clar que si ets obsessiu de mena potser canvies una obsessió per una altra, mira tu quina gràcia. I la segona tècnica, força curiosa, és la de l'esgotament. Aquesta suposa que el millor no és tant evitar fer allò que t'obsessiona sinó, el contrari, obligar-te a fer-ho encara molt més, fins a la sacietat, fins que te n'avorreixis, li agafis mania i l'arraconis finalment. Sí, mirat fredament és una mica bèstia, però sembla que és efectiva, segons alguns psicòlegs i psiquiatres que la fan servir amb persones molt obsessives.<br><br>I el que cal fer, per suposat, és evitar l'estat nerviós que et fa comportar-te així, el que fa que els teus nervis estiguin de punta i es comportin com bojos. Per tant, tenies raó en demanar receptes per a la relaxació, perquè justament això és el que convé. I per relaxar-se, cada persona ha de trobar en primer lloc temps i espai per estar a soles per fer el que més li agrada i la fa sentir bé amb si mateix, sigui mitja hora, mig dia o cinc minuts. Vol dir trobar mecanismes per desconnectar de l'estrès del món i ser feliç. Hi ha exercicis per respirar pausadament i "ordenar" al nostre cos que vagi més lent, i també les clàssiques taules de relaxació amb música i ordenant a cada part del teu cos que s'aturi i es relaxi, múscul a múscul. Trobaràs manuals a punta pala als prestatges d'autoajuda a les llibreries. Fer esport, menjar de forma equilibrada, relacionar-te normalment (si és que això és possible) amb els amics i la família i dormir les hores que el teu cos necessita també regulen l'estrès i et fan sentir més bé en el dia a dia. <br><br>Si finalment aquestes obsessions destorben la teva vida normal i veus que tens tendència a fer aquest i altres rituals repetitius, llavors estaria bé que busquessis consell professional amb el teu metge de capçalera i els serveis de salut mental de la teva àrea. No és un trastorn tan estrany i hi ha formes combinades de teràpies que ajuden molt a moltes persones. Oi que si et fes mal el peu aniries al traumatòleg? Doncs si alguna cosa no va bé en el comportament o el cervell, els especialistes són qui han de dir l'última paraula. http://www.3xl.cat/p3xl/3xlItem.jsp?seccio=home3xl&item=consultori&idint=216697863 La meva amiga es castiga de totes les maneres per haver acabat la relació, perquè se sent culpable. Com la podria ajudar a superar-ho?Igual que està bé que la gent tingui sentit de l'autocrítica i vegi els seus errors, és tan o més important aprendre a perdonar-se un mateix. És tan dolent ser un superexigent com ser un inconscient que passa de tot. Però ser com la teva amiga significa portar l'enemic a sobre permanentment. Si hi ha una cosa de la qual no podem escapar és de nosaltres mateixos, perquè vivim dins la nostra pell i el nostre cap, i resultaria insuportable estar enemistats permanentment amb la nostra persona.<br><br>Estem parlant bàsicament d'un tema d'autoestima, aquesta paraula que està tan de moda, que vol dir valorar-se en la justa mesura, tenir-se estima i ajudar-se un mateix per dins, sense necessitat de les valoracions dels altres per tirar endavant. No és cosa d'un dia aprendre a estimar-se, a perdonar-se i a valorar-se, és cosa d'educació i d'autoconeixement. No pot ser que pesin sempre més les crítiques que els afalacs, que quan fas una cosa bé avancis una casella i quan t'equivoques, et tornin a la casella de sortida. No, no... Cal ser just amb tothom i especialment amb la persona amb qui, invariablement, te'n vas al llit: amb tu mateix. <br><br>En el cas d'una relació sentimental, el que ha de quedar molt clar sempre a tothom és que, per molt que facis o deixis de fer, és cosa de dos. Encara que sentis que l'has traït, que li has fet mal, que no t'has comportat com calia, has de pensar que ha succeït per algun motiu: perquè no estaves amb qui havies d'estar, no era el moment, no era la persona... I que això havia de petar. Tenim molta tendència -i és natural, per protecció- a buscar culpables de tot, quan sovint la culpa és força compartida. Això vol dir que si se sent culpable, pot ser, però que ha de buscar en el seu interior la veritat, la part que també li tocava a ell. I adonar-se que només ha estat una experiència fallida, no una prova definitiva, la darrera relació de la seva vida. La vida continua, el temps passarà i segurament l'avorriment de la rutina farà callar aquestes veus amb què es fustiga la teva amiga. <br><br>Com pots ajudar tu? Doncs fent-li veure la realitat o fins i tot dient-li que necessita ajuda professional, perquè d'una greu depressió no sempre te'n pots sortir sol, i no és cap vergonya que algú et doni un cop de mà amb alguna cosa més que bones intencions, com ara l'experiència i coneixement professional. http://www.3xl.cat/p3xl/3xlItem.jsp?seccio=home3xl&item=consultori&idint=216697804 Tot el que té a veure amb el món homosexual m'interessa, i també conèixer gent que ho és... Pot ser perquè m'hi sento identificat o què és?A aquesta pregunta només et pots respondre tu mateix, no creus? De tota manera, he pensat que potser sí que et podia fer pensar en algunes coses, perquè tinguis material de discussió interna, amic meu. <br><br>Jo crec que estar interessat per alguna cosa no és equivalent ni sinònim ni igual a aquella cosa. Jo puc estar interessat pel món dels ocells o la mineralogia i no ser ni un ocell ni una pedra, no? Ei, fora bromes! El que vull dir és que en el moment del despertar sexual o en els primers temps, com et passa a tu, és molt normal sentir interès, curiositat o excitació davant de les pràctiques més diverses, especialment per les que es veuen com "prohibides" o intenses o fins i tot les que estan més lluny de nosaltres, perquè estem buscant el nostre camí, intentant conèixer on, com i amb què o qui sentim és plaer, experimentant, i això no significa res més que això. <br><br>D'altra banda, hi ha pràctiques com el transvestisme que les duen fins i tot persones que tenen claríssima la seva orientació heterosexual, però que gaudeixen de la disfressa, de l'equívoc, i hi juguen sempre que poden. No crec que s'hagi de confondre la imaginació amb la identificació sexual, la veritat. <br><br>Penso que l'única cosa que et dóna la seguretat de què ets o què vols és provar-ho i veure com et sents. Si relacionar-te amb persones del teu mateix sexe -no només en el context d'amistat sinó de parella o sexuals- et resulta més plaent i deixes de pensar en les del sexe oposat i fins i tot no et sents còmode amb elles i no les canviaries de cap manera per les altres, llavors quedarà clar que sí, que ho ets. Però amb el pensament poca cosa més faràs que embolicar-te. Altra cosa és que ho provis i entenguis justament en aquell moment que no, que no ho vols, i esborris tot això que fins ara t'amoïnava i ho deixis allà, al regne de la fantasia.<br><br>Vull també aprofitar per contestar a dos amics anònims que han escrit també sobre el tema de la identitat sexual. En la consulta de l'anònim 1, es declarava ja identificat amb la homosexualitat, i li molestava especialment haver de buscar parella o relacions en el món gai, en l'ambient, perquè li semblaven menys autèntiques que les d'enamorar-se d'algú normalment en la vida diària. Però, és clar, tal com li passa a l'anònim 2, això és més difícil, fins i tot quan la persona de qui t'enamores diu fins i tot ser bisexual, però no et dóna mai seguretat i acabes patint dia a dia, encallat en una relació que no saps si mai avançarà, oi? Sempre et costarà més esbrinar, declarar-te, obrir el teu cor i explicar com ets a algú que potser no et correspon. D'altra banda, penso que en l'ambient gai també hi ha molta diversitat, vaja, que no són els locals ni les persones que hi van són totes iguals, i que si han fet aquests punts de trobada és per no haver que passar pel mal tràngol que parlàvem abans. En aquests casos cal buscar, triar, remenar i trobar el lloc i les persones amb qui et sents a gust, amb gent amb qui t'identifiquis i que no et qüestionarà mai per què ets allà. Segurament molts d'ells han passat pel mateix que tu, i t'asseguro que no tots són ni "boges" ni obsessos sexuals. Només són allà per fer amistat i relacions sense que ningú les qüestioni, que és el que tu vols. No llencis la tovallola ni donis el mateix tracte a tothom i segur que trobes el que busques. http://www.3xl.cat/p3xl/3xlItem.jsp?seccio=home3xl&item=consultori&idint=216340536 El noi que m'agrada és el meu amic només, i ara té el pare a l'hospital. Jo veig que pateix i m'acostaria a ajudar-lo, però potser això no va bé de cara al futur... què en penses?Mira, jo crec que la sinceritat de les persones, siguin amigues, parella o el que sigui, es nota a distància. Si tu t'acostes a ell de bona voluntat i per ajudar-lo, ell ho sabrà, segur, al marge de com pugui reaccionar, i que no tens en realitat res a perdre. El que no pots fer en cap cas -i crec que no ho plantejaves així, no creguis que no me n'adono- és utilitzar-lo com part d'una estratègia d'acostament, perquè això sí que pot ser contraproduent, especialment per això que et dic que la gent detecta la veritat dels altres de forma instintiva. <br><br>Ara bé, el comportament de les persones en moments difícils és complicat de preveure. Cadascú és com és i reacciona com li surt, i no t'estranyi que potser el teu amic, a qui coneixes sempre en moments normals o fins i tot bons, ara que pateix es posi la careta de Mr.Hyde i reaccioni de forma estranya o fins i tot malament. Això no vol dir que no sigui capaç d'apreciar en fred el teu gest, sinó que no sap expressar d'una altra manera com se sent, que potser prefereix estar sol (hi ha gent que és així, noia, hi ha d'haver de tot...). Hi ha moltes persones que senten vergonya de mostrar-se vulnerables, i també molt geloses de la seva intimitat familiar, de presentar els seus, d'obrir la porta de casa seva si no hi ha un coneixement previ. Potser te n'hauries d'assegurar -si és que no el coneixes prou- que no li sabrà greu. I potser qui t'ho dirà més bé serà ell mateix. No costa res que l'hi diguis o l'hi demanis primer, que t'ofereixis i que t'hi acostis virtualment... I no vull dir allò de "si em necessites aquí em tens", perquè és massa inconcret i pot sonar a fals si el que vols és ser d'ajuda realment. Vull dir un "a veure, què hi puc fer, digue'm alguna cosa en què et podria donar un cop de mà, i no em serveix que em diguis no, gràcies, que vull ser útil per a tu...". Ser directe, bona persona i bon amic mai ha deixat de funcionar. <br><br>També cal dir que no hauries d'esperar que jus